La història de rivalitat de dues estrelles del Hollywood clàssic com Bette Davis i Joan Crawford és apassionant per diferents motius. Primer perquè il·lustra el final d’una etapa daurada d’una indústria cinematogràfica basada en un sistema de grans estudis on les seves estrelles van ser les principals damnificades. Segon perquè explica com aquesta rivalitat era, en realitat, l’única manera d’aquestes actrius veteranes de continuar rebent atenció mediàtica (i, per tant, feina) en un món misogin que les menyspreava per la seva edat. I tercer, perquè Bette i Joan, a la vida real, eren tan complexes i interessants com si haguessin estat personatges escrits pel mateix Tennessee Williams. En aquest sentit, Carme Elias i Vicky Peña estan a l’alçada de les circumstàncies, fent un treball interpretatiu magnífic, elegant i magnètic que l’impecable equip de caracterització ha acabat de completar. El problema de l’espectacle, però, és haver optat per recolzar-se en un text teatral epistolar que no aprofita el sucós material que té sobre la taula, que suavitza el conflicte, dilueix els detalls, la profunditat, els matisos i ens priva d’assistir a diàlegs directes dels quals es podria treure un gran partit. L’obra té un gran encant, l’espai escenogràfic està molt ben plantejat i genera una atmosfera de glamour i intimitat fascinants. Però, com dèiem, tota aquesta bona base queda continguda per una dramatúrgia a mitja potència que no deixa que les seves actrius brillin i es llueixin quan van sobrades de talent per a poder fer-ho.
Enllaç copiat!