A vegades es comencen viatges amb un somni concret, un objectiu a aconseguir pel qual, en principi, s’està disposat/ada a tot. Però moltes vegades aquest sacrifici no fa que s’arribi a on s’esperava i la desil·lusió fa que es replantegi què és realment allò que es vol. Sempre passa alguna cosa que funciona com a catalitzador d’una decisió que canviarà el rumb de la història, en ocasions aquest fet és excepcional.
Quan la vaig conèixer és un text de Jonathan Tolins adaptat i interpretat per Daniel Anglès que explica com un actor viatja fins a Los Angeles per fer realitat el seu objectiu com a jove enamorat de l’idealisme de fer carrera com a intèrpret i arribar al cim. En aquest camí, i mentre no arriba a triomfar com esperava i és acomiadat d’una feina que no és ideal, però paga les factures, li arriba la proposta d’interpretar a un comerciant d’unes galeries. El que ell no espera és que la seva cap sigui Barbra Streisand.
Tot i ser ficció, escoltar el monòleg de boca d’Anglès és traslladar-se a una història que podria ser ben real. La seva naturalitat quan narra les aventures i les converses que va tenir amb Streisand transporta a l’espectadora a un món d’enveja, on aquesta hagués volgut compartir escena amb ells. La proximitat i la intimitat amb la qual es relata l’anècdota estableix una relació còmplice entre l’intèrpret i el públic.
Jumon Erra marca les pautes adequades amb la direcció per estructurar el text i la posada en escena de manera atractiva i interessant, per crear un espai en què hi ha una conversa entre amigues d’un moment que va provocar una catarsi.
I és que, qui no voldria saber algunes intimitats dels artistes més importants del món? Un espai segur i petit que es va regant de les notes de The way that we were que només amb la seva primera frase “Els records il·luminen els racons de la meva ment…” ja ens diu que aquest moment compartit de teatre serà una il·lusió perfecta.