A partir d’un fet real i molt concret –el curiós soterrani de la casa de Barbra Streisand-, Jonathan Tolins va escriure un monòleg divertit i nostàlgic que es va representar amb èxit a l’Off Broadway. Aquesta obra, que no dura molt més d’una hora, farà les delícies de tots els mitòmans, perquè si una cosa té la famosa cantant són fans i seguidors incondicionals. En aquests seixanta minuts es parla del seu gust per la decoració, d’algunes de les seves pel·lícules més emblemàtiques, dels seus vestits més famosos, dels seus amants i marits… i fins i tot d’un projecte imaginari que fa volar la imaginació: una nova versió cinematogràfica de Gypsy, d’Arthur Laurents, Jule Styne i Stephen Sondheim. Ara bé, no és un musical… encara que es taral·legin alguns temes i s’escoltin de fons moltes de les melodies esmentades.
Daniel Anglès, adaptador del text original (Buyer & Cellar) i actor de l’espectacle, es mou en un terreny un pèl al marge del que estem acostumats a veure-li. Sempre l’hem vist dirigint o actuant en musicals –de fet, fa poques setmanes el vam veure celebrant els 30 anys de carrera en aquest gènere-, i aquí s’enfronta a un monòleg on l’eina per arribar al públic és només la interpretació. És cert que la temàtica i tot el que envolta la trama li és proper, però el mitjà per arribar-hi li exigeix ara altres qualitats. I la veritat és que el resultat és òptim. La naturalitat que Jumon Erra, el director, ha imposat al conjunt fa de tot plegat un peça senzilla, emotiva a estones i força creïble, tot i que des del principi se’ns diu que tot és ficció. Per cert, de les tres o quatre imatges que es mostren al final jo només deixaria la primera. El dubte que crea deixaria un puntet més de confusió a l’espectador, cosa que a vegades pot tenir certa gràcia.