L’esperit crític d’avui

Primavera de bèsties

Primavera de bèsties
13/10/2022

Avui dia tothom s’omple la boca parlant de la necessitat de tenir esperit crític. En el fons, però, tots plegats estem més condicionats del que ens pensem pels nostres biaixos cognitius, se situïn on se situïn en l’eix ideològic. El sistema educatiu és el planter del futur i, alhora, un dels àmbits sobre el qual ens atrevim a opinar —i a incidir— més. Com si no fos prou difícil mantenir l’equilibri amb els canvis de llei que se succeeixen amb els relleus de govern, mestres i professors senten massa sovint que es posa en dubte la qualitat de la seva feina. Aquesta és la premissa de la qual parteix Primavera de bèsties, inspirada en uns fets que es van produir a Mallorca el 2018.

El text de Miquel Mas Fiol, que també assumeix la direcció del muntatge, va ser guardonat amb el Premi Mediterrani de Teatre Pare Colom 2020. Una mestra d’escola (Mercè Sancho) és acusada d’adoctrinar infants per part d’un grup de pares (Xavier Frau n’interpreta el líder). El motiu és la selecció d’una cançó en català per al Festival de Primavera del centre, que se celebra anualment. El director de l’escola (Miquel Àngel Torrens) no té clar com gestionar la situació, que es va agreujant i, fins i tot aquells pares que en un principi defensaven la mestra (Carme Serna fa el paper de representant), comencen a cedir a la pressió externa. Mentrestant, la vida personal de la protagonista, embarassada, trontolla per la malaltia de la mare (Caterina Alorda).

El risc que els nens (és a dir, els fills) es guiïn pel pensament crític és que, en alguns casos, potser no estan d’acord amb els adults que els envolten (és a dir, els pares). En aquest sentit, l’obra, que s’escenifica molt satisfactòriament, aconsegueix l’objectiu: fer veure a l’espectador que, de fet, aquesta és una situació no només desitjable, sinó que el desenvolupament de la capacitat de raonament hauria de ser un dels objectius principals de l’educació obligatòria. La trama entre mare i filla, malgrat quedar un pèl supèrflua per la poca incidència que s’hi fa, serveix per recordar-nos que, en efecte, mestres i professors també tenen vida —i problemes— fora de les aules. Llàstima, només, d’un desenllaç de la trama que no és prou concloent ni coherent amb el muntatge.

← Tornar a Primavera de bèsties

Enllaç copiat!