Essencials i rareses. Manllevo el títol d’un dels discos dels Lax’n’busto perquè s’adiu perfectament per descriure Poe, el cabaret macabre. Cada cultura té uns clàssics i el teatre musical català modern deu molt als primers musicals de Dagoll Dagom. Títols com Antaviana (1978, 1985), La Nit de Sant Joan (1981, 2010), el Mikado (1986, 2005), T’odio amor meu (1995), Els Pirates (1997) o el mateix Poe (2002) han esdevingut musicals de culte en l’imaginari col·lectiu. I dic de culte perquè tot i no haver sigut grans èxits comercials, han servit per anar aplegant públic al voltant del teatre cantat i han permès l’evolució en la tècnica i en el savoir faire que ens ha portat als musicals actuals. Ara tenim, per tant, l’oportunitat de veure un d’aquests clàssics i cal no desaprofitar-la.
Bones cançons i ben interpretades. Aquest musical seria, per melodies i temàtica, el nostre equivalent al Fantasma de l’Òpera: melodies dolces i aparentment senzilles que embolcallen una història de temàtica més aviat tètrica, amb una protagonista femenina fràgil que és disputada per dos amors masculins.
El muntatge. La nova posada en escena, de la companyia Gataro, incorpora a l’obra un element còmic i de cabaret que li dona un toc completament diferent: d’una obra fosca passem a una intercalació de gags còmics entre les peces. Personalment em sembla que ja tenim moltes obres de hihi haha com per haver de convertir una tragèdia en una comèdia (em sembla que és abaixar el nivell), però alguns dels gags estan ben trobats i en general el públic reia de valent. Entenc que la intenció del director era fer una reinterpretació de l’original que li aportés frescor i un punt de frivolitat, així que objectiu aconseguit.
En resum, una oportunitat única de veure una obra que és una raresa dins de la trajectòria del teatre català i una joia que no s’haurien de perdre perquè segurament serà difícil de tornar-la a trobar properament als escenaris catalans.