A mesura d’anar veient les diferents reposicions al llarg del temps, hi ha muntatges que, més que un espectacle, esdevenen una mena de tradició, gairebé un eventual esdeveniment intergeneracional. Aquest és el cas de Pel davant i pel darrere, tot un clàssic que, en aquesta ocasió, torna ja per cinquena vegada a la cartellera de Barcelona. Està clar que, pels amants del slapstick i el vodevil més (intencionadament) estereotipat, és una cita ineludible amb la qual resulta molt gratificant repetir. La seva barreja entre comèdia d’embolics, gags visuals i metateatralitat conforma un engranatge humorístic molt efectiu que porta a l’extrem el recurs de la triple repetició. En aquest sentit, el segon acte de l’obra continua sent d’una precisió i una intel·ligència escènica brillants, tan elaborat com enginyós i, de llarg, el millor fragment dels tres. Però, en aquesta posada en escena en concret, novament dirigida per Alexander Herold, hi ha una sobreactuació i un histrionisme una mica massa forçat des del primer moment, impedint d’aquesta manera, que l’obra vagi creixent cap al seu esbojarrat clímax final. Comença molt amunt i això, d’entrada, juga una mica a la contra. D’altra banda, hi ha massa detalls falsejats (fingir beure whisky d’una ampolla tancada) o mal executats (bufetades o cops de peu a dos pams de distància) que embruten la qualitat del conjunt. Afortunadament, també hi ha coreografies, acrobàcies o caigudes escales avall que són veritablement memorables. Finalment, potser calia haver ajustat una mica millor els registres dels intèrprets que, en alguns moments, sembla que pertanyen a comèdies diferents. En qualsevol cas, més enllà de tot això, l’obra està, en certa forma, per sobre de qualsevol versió. Com a entreteniment lleuger, generalista i evasiu, atrapa, fa riure i aconsegueix complaure a tothom gràcies al seu caràcter universal. De manera que, probablement, la tornarem a veure programada, una altra vegada, d’aquí a uns anys. I jo, repetiré.
Enllaç copiat!