Pel davant i pel darrera i així fins l’infinit

El decorat de l’interior d’una casa amb moltes portes, un telèfon que sona i l’entrada triomfal de Lloll Bertran a escena. Així ens conviden a endinsar-nos al món de bogeria de «Pel davant i pel darrera».

Una companyia de teatre amateur es troba enmig del darrer assaig abans de l’estrena de la seva obra, amb la qual marxaran de gira per Espanya. Però tot i que estan amb l’aigua al coll, treballant a contrarrellotge, les coses no paren de sortir malament. Durant tot el primer acte ens presenten les dues cares de la mateixa moneda, els personatges del vodevil cutre i els actors que els interpreten, aquest joc de teatre dins del teatre que tant ens agrada. Comprenem com funcionen les seves relacions i veiem les dues capes de profunditat en les quals en situen. Es divertit per les situacions. I això no és res més que el començament. A la magistral dramatúrgia de Michael Frayn encaixen totes les peces del trencaclosques, tots els personatges i el fet que el segon acte ens porta darrera de l’escenari, veient la primera funció dels protagonistes des del seu propi punt de vista. I així comencem a entendre el funcionament d’aquest gran mecanisme teatral.

Però la cosa no acaba aquí. Perquè tornem a veure l’obra, i aquest cop ja no és un assaig si no que han passat uns 4 mesos des de l’estrena, i aquest cop la veiem pel davant. I aquí la cosa es dispara. El frenetisme continua però a un altre nivell, i tota la informació que ens han donat abans ens colpeja a la cara per fer-nos riure. El mal rotllo entre els actors, les envejes, la gelosia, totes les passions de les quals ens han parlat.

I què dir de tots els actors i actrius. Tots són excepcionals i brillen pel seu control del tempo i per la seva gran comicitat, oferint-nos moments hilarants. No ovlidaré ni les sardines, ni el Chupi ni el riure de Mireia Portas, ni altres mil detalls més. Increible feinada.