Hi ha temes universals que, per molts anys que passin, continuen tenint una actualitat més imposada que volguda. Agafar qualsevol text de Shakespeare, escrit al segle XVII, i traslladar-ho al moment contemporani no és difícil ja que les paraules i les motivacions dels personatges poden conviure en qualsevol època.
Aquesta obra n’és un exemple clar, perquè en tota la història han hagut milers de guerres i disputes pel poder, assassinats i conspiracions per adquirir un estatus desitjat, i també aquelles persones còmplices que han planejat o ajudat a aconseguir els objectius marcats. La universalitat de la temàtica permet moure’s en el temps sense que perdi valor cap dels punts esmentats.
En aquesta ocasió, Pau Carrió ha volgut situar l’acció en un període d’entre guerres en un marc recent. Amb una estètica militar que comparteixen tots els personatges i que enfosqueix l’escenari per emmarcar una tragèdia amb tot el seu pes i conseqüències. Així, es converteix en una meravella visual, amb una posada en escena arriscada i potent que funciona. Cada canvi d’escenari i la narrativa sonora i d’il·luminació embolcallen de manera sublim el text.
Sempre és difícil decidir quin text de l’obra queda fora i, aquí, la selecció és encertada, triant allò estrictament necessari i obviant aquells versos que podrien fer desconnectar a l’espectadora en allargar l’espectacle.
Amb un repartiment a l’alçada, si que es troben algunes escenes a les quals els hi falta certa direcció per a la contenció dels personatges que ajudaria a donar solvència a les paraules i a la disputa dialèctica. L’enfrontament final entre Macbeth i Macduff, com a exemple, no acaba de convèncer. És lògic que els personatges estiguin al límit en tot moment, i baixar l’explosió de les seves emocions perquè es noti, però no sobrepassin l’escena és difícil, però també molt important.
Proposar una visió més del text del Bard és situar-se ja en contra de moltes opinions i moure la ubicació temporal és un repte enorme de cara al públic. Però, què seria del teatre sense la diversió de remoure qualsevol text per fer-ho accessible a tot tipus de públic? La valentia es premia anant a veure l’enèsima versió d’un text que l’espectadora se sap de memòria, però del qual està àvida de veure una nova proposta.