Les òperes en versió concert no són tan apreciades pel públic en general perquè falta la tercera pota: escenografia i vestuari. A mi em sembla que es realça la música i les veus solistes llueixen amb llum pròpia. A Sophie Daneman (posada en escena), Jean-Luc Taillefert (escenografia i vestuari) i Christophe Garcia (coreografia) els devem aquesta versió concert tan original sense la rigidesa que imposen els faristols per les veus solistes. Els intèrprets-cantants es van movent al voltant de l’orquestra amb petits elements escenogràfics que proporcionen realisme a la història com són els duels representats per un joc d’escacs o uns daus enormes. Una tarima de fusta amb una cadira com a símbol del poder de la reina i de la dona i altres tarimes repartides al voltant de l’orquestra donen agilitat als. moviments dels solistes.
Händel va estrenar aquest divertida peça al King’s Theatre de Londres al 1730. Aquesta òpera ja s’havia representat en altres versions a Venecia a partir d’un antic llibret escrit originàriament al 1699 por Silvio Stampiglia. Händel podria haver vist una versió de Caldara al 1710. Vint anys abans, amb Agrippina, Händel ja havia fet una incursió en el món de l’òpera buffa i en aquesta ocasió va sorprendre però no va desagradar. No se sap ben bé perquè va quedar ensorrada a l’oblit durant 300 anys. Agraïm aquesta resurrecció que s’ha produït en els últims anys.
Partenope (Ana Vieira Leite),la reina de Nàpols, una dona poderosa, rodejada, admirada i desitjada per 4 homes, un d’ells mezzosoprano (Helen Charlston) i dos contratenors (Hugh Cutting i Alberto Miguélez Rouco) reforça la imatge femenina amb la que Händel es va anticipar als debats actuals sobre l’apoderament de la dona.
Les Arts Florissants dirigits per William Christie, especialista en música barroca torna al Liceu després d’Ariodante (2018) i Platée (2020) i porten sempre la música de Händel al lloc que es mereix. Moltes gràcies per aquesta deliciosa nit que ens han regalat.