Un viatge et torna a casa després de molts anys per celebrar un aniversari i donar bones notícies a la família, però la vida, ja se sap, “passa mentre fas altres plans”.
L’Aran torna a Barcelona des de Chicago per celebrar els 25 anys del local de karaoke que tenen els seus pares. Una bona excusa per tornar a veure’ls després d’anys vivint fora i també per explica’ls-hi que es casarà amb la seva parella. Quan arriba al local es troba una gran festa on tothom està gaudint molt i està cantant a cor què vols. Ell intenta parlar amb els seus pares per donar-los la notícia, però un accident fortuït farà que no els hi pugui explicar. I comencen a passar coses inesperades narrades a cops de cançons i balls envoltats de comicitat i diversió. El protagonista inicia un viatge que el portarà a conèixer més coses dels seus pares al mateix temps que s’autodescobreix.
Amb banda en directe, les cançons tenen l’esperit inconfusible dels Amics de les Arts, autors de tota la música, i per això les cançons respiren quotidianitat, parlen de manera directa i sense embuts. Tot i que les cançons acompanyen musicalment molt bé a la trama, no destaca especialment cap tema que sigui memorable, encara que alguna melodia queda com a eco des de la seva aparició fins al final de l’obra. No ajuda gaire el fet que la història estigui una mica inconnexa, no s’entén a vegades algunes de les relacions o els protagonismes d’alguns dels personatges, encara que amb el final s’esclareixen alguns dubtes de la motivació de tot plegat. La narració no acaba d’estar ben quallada per arrodonir una trama amb potencial des del primer minut.
Pel què fa a les interpretacions, Júlia Bonjoch destaca per sobre de la resta, tot i tenir una presència més aviat curta i emplaçada cap a la meitat final de l’obra. La seva veu captura al públic ja amb la primera cançó que canta i fa del seu personatge, la Laia, una alenada d’aire fresc que reactiva la narrativa en un moment que l’espectadora està perdent part de l’interès. Enric Cambray és Aran i la seva interpretació té alts i baixos durant la representació, son els moments en què està parlant amb el públic -a qui explica la història- quan està massa intens i un pèl sobrepassat. Quan el seu personatge es troba amb la Laia, tots dos intèrprets s’acomoden i aporten el millor de tot l’espectacle.
Amb una escenografia física minsa, però eficaç, la gran aposta per el material audiovisual és un dels encerts d’aquesta producció. Treballat conscientment i d’acord amb la història que s’explica, hi ha moments especials emmarcats en vídeos precisos i que donen el què necessita a la narració. Dos exemples clars son el repàs per la infància de l’Aran o la Laia. Dels moments més íntims i que connecten més amb l’espectadora.
Una producció que dona ales a noves històries i nous formats, que ajuda a obrir més l’espai del musical en català entre el públic i que farà les delícies de tots aquells que vulguin passar una bona estona descobrint a l’Aran i als seus pares.