Quan d’un autor tan suggerent i interessant com Tennessee Williams, del qual creiem conèixer la seva obra de cap a peus, apareix material inèdit, es produeix una excitació gairebé màgica. En aquest cas, es tracta de One Arm, un relat curt escrit l’any 1942 que el mateix dramaturg va adaptar al cinema vint-i-cinc anys després, tot i que els estudis de Hollywood mai es van atrevir a produir la pel·lícula. Mig segle més tard, Moisés Kaufman, dramaturg i director veneçolà resident a Nova York, va fusionar el relat curt i el guió cinematogràfic en una versió teatral que, ara, ha dirigit Agustí Estadella pels escenaris catalans amb molta habilitat i gran encert.
Amb un repartiment ample i variat per tractar-se d’una producció petita, l’espectacle resol amb agilitat i bon ritme l’estructura episòdica del text amb idees pràctiques i una certa originalitat. Però, certament, el més destacable de la proposta és la seva capacitat de trobar el difícil equilibri que necessita l’atreviment de Williams. Sense caure en la provocació ni en el puritanisme, ofereix una visió propera i emotiva de la trista història d’aquest boxejador caigut en desgràcia. Potser caldria rodar més el muntatge per acabar d’aconseguir que les interpretacions tinguin més homogeneïtat i siguin del tot creïbles ja que, en alguns moments, hi ha reaccions i girs emocionals encara una mica forçats. Tot i això, resulta una agradable sorpresa descobrir una proposta amb un contingut revulsiu, fins i tot pel públic generalista actual. One Arm no té por de mirar als ulls dels personatges i exposar les seves misèries amb tendresa però sense concessions lacrimògenes. Això és una cosa que, en el panorama actual, s’agraeix… i molt!