Ferides obertes

Ojos verdes

A partir de 22,00€
Comprar Entrades
Ojos verdes → Teatre Joventut - L'Hospitalet de Llobregat
03/11/2022

Fins no fa gaire, en uns temps en el que no tots els ciutadans portaven Internet a la seva butxaca, era habitual trobar-se amb homes d’una edat -relativament- avançada que portaven amb ells vells transistors en els quals sintonitzaven emissores on era habitual escoltar a la Concha PiquerJuanita Reina o la gran Sara Montiel. Per a nosaltres, aquesta trobada sovint esdevenia com una mena de retrobament amb un membre oblidat de la nostra família, com un avi o tiet llunyà, que feia ja massa anys que havia fet les maletes i s’havia vingut cap aquí, però que encara enyorava la terra que l’havia vist nèixer i escoltava amb delit una música que li transportava a altres temps en els quals, presumiblement, la vida era molt més senzilla que no pas ara.

Encara les penúries d’un clima de postguerra i posteriorment, la democràcia. Tot semblava més senzill per a aquests personatges que escoltaven velles melodies que tots coneixíem: Compuesto y sin novia, La bien pagá, El emigrante o el Ojos Verdes… Totes aquestes cançons dels mestres Quiroga, Álvarez Alonso o fins i tot la tasca de reelaboració folklórico musical de Federico García Lorca amb La Argentinita serveixen per teixir l’ambient sonor que destila aquest Ojos Verdes. Una biografia molt sui generis de Miguel de Molina, que ens parla d’aquella Espanya que va ser i la que no va poder ser.

Amb el públic a quatre bandes i un tablao al bell mig de l’escena, ens trobem a un esplèndid Marc Vilavella posant el seu cos i veu a disposició de la biografia de Molina, fent-nos un exhaustiu repàs a la seva biografia des del naixement fins a l’inici de la postguerra i posterior exili. En el que ens trobem a un Miguel de Molina infantil i juvenil que a poc a poc descobreix la seva sexualitat a través de les lletres, cossos femenins amables, però gens del seu interès o una experiència gairebé ritual que ens remet a textos de Jean Genet.

El leitmotiv de l’Ojos Verdes que fa simbiosi amb la peça que dona títol a l’obra del mestre Quiroga, que segons explica la història va ser un ménage à trois artístic entre Lorca, Quiroga i Molina en una trobada a la Fonda d’Orient de la Rambla barcelonina. La pèrdua i el rescabalament d’una dignitat i un ideal perdut, com és el de la llibertat o el de la mateixa república espanyola, amb la que es conformen diferents imatges i sonoritats que bé ens remeten al clàssic del post-punk Love Like Blood de Killing Joke, o la irrupció de veus en off anunciant-nos el fi i el començament d’una nova tragèdia al folk marcial i àcrata de Rome a Flowers from Exile.

Ojos Verdes esdevé, tal com anomenaria Vázquez-Montalbán, una crònica sentimental d’Espanya que a poc a poc es va perdent i això fa que, constantment, sentim l’ombra del feixisme planejar sobre els nostres caps al saber que, com més oblidem, més possibilitats de tornar-ho a viure. Oblidant aquell vell del transistor i les seves cançons que el transportaven a un paratge idíl·lic i sòrdid on encara es podia sentir a estalvi. Però el transistor fa massa temps que va ser llençat a la brossa i els ossos d’aquell home són ara pols. Només la historiografia recorda el nostre passat més recent i més sinistre.

Repeteix gran part del repartiment original que el va estrenar fa quinze anys amb algunes noves i joves adhesions a l’espectacle. A més de la incorporació del llegat de l’actor i cantant Paco Alonso, icona del transformisme no només a Barcelona, sinó també a Nova York i a Las Vegas, sinó també mítica figura de Dagoll Dagom a Flor de Nit i a les sèries Oh, Europa!Oh, Espanya!

Ojos Verdes envelleix bé esdevenint un vi de reserva i no pas vinagre, però el mal que ens fa és exactament aquest, el de vinagre abocat sobre unes ferides obertes que mai s’han curat i encara sagnen.

← Tornar a Ojos verdes