Miguel de Molina destapa passions

Al 2006 La Barni teatre es va iniciar com a Companyia teatral amb aquest muntatge dedicat a Miguel de Molina. Durant aquests 15 anys han creat 5 espectacles “El projecte dels bojos, una utopía musical”, “Le llaman copla” “Tan bonica aquesta nit” i “La filla del mar”.
Jo la vaig veure entre el 2012 i el 2014 ja que la van reposar varies vegades i va girar per Espanya. Diuen que la copla va néixer durant la República però nosaltres  l’hem associat al folklore franquista i alguns l’han viscut amb un cert rebuig. És per això que agraeixo a la Barni que aquesta vegada m’ha fet viure la copla amb una altra mirada i amb un regust d’agradable nostàlgia.
Des de llavors, ha canviat l’escenari. El públic està distribuït al voltant per les quatre bandes. Al mig una tarima de fusta, escenari de les actuacions de Marc Vilavella, protagonista, actor principal i director de l’obra. Marc Sambola n’és el director musical i present durant tota l’obra tocant, com sempre meravellosament bé, la guitarra. Gracia Fernández és el tercer membre de la companyia, fa de mare, de prostituta i canta amb un sentiment que arriba a l’ànima. En vull destacar el chotis de “Sólo o con Leche?” i la dolça versió de “Ojos verdes”. Els dos intèrprets restants són Albert Mora al piano i actuant i Candela Díaz Sanz a las castanyoles, ballant, cantant i actuant. Un conjunt amb una harmonia i compenetració perfectes.
Mai havia vist un públic tan entregat, identificat d’una manera o d’una altra amb Miguel de Molina i les seves cançons. Era un públic que havia viscut l’època en la que aquestes cançons se sentien per la ràdio i formaven part de la vida quotidiana de tota Espanya. Alguns cantaven les cançons (no podien evitar-ho) un altre es va aixecar aplaudint en el moment en que Arias Navarro anunciava la mort de Franco, d’altres ploraven quan tota la companyia amb el puny aixecat cantaven a veus “Ay Carmela” embolicats amb la bandera Republicana i l’emoció es va desbordar quan es retirava dignament i majestuosa fora de l’escenari. Algú altre cantava el “Cara al Sol” i assentia l’assassinat de Garcia Lorca. Però l’emoció va ser col·lectiva i els mocadors i els plors van créixer amb la passió amb la que Marc Vilavella va cantar “La bien pagà”.
Un espectacle per veure o repetir.