Núria Vizcarro ens regala una obra molt il·lustrativa i pedagògica sobre les microagressions capacitistes.
Fa quasi bé un segle, les dones de la Segona República espanyola van aconseguir el vot universal però el feminisme va quedar enterrat sota les runes d’una guerra sagnant que ha durat tota una dura dictadura. Avui el terme feminisme està acceptat tot i que la lluita per la igualtat continua. Tots els “ismes” (racisme, ecologisme..) han ressorgit d’amagatalls profunds i s’han anat acceptant mica a mica a cops de lluita pel respecte, la llibertat o la defensa d’un planeta en perill. L’edatisme en canvi és un terme molt desconegut encara per la majoria de la població però que està entrant amb força en alguns col·lectius que tracten a la gent gran. El terme va ser pensat per Robert N. Butler al 1969 i es va dir ageism.
El terme capacitisme és més recent. Es documenta a partir de finals dels anys 70 i principis dels 80 amb el terme ableism en els cercles activistes del Regne Unit i EEUU que prové del moviment per la vida independent. És un sistema de discriminació per motiu d’una discapacitat. A Catalunya es normalitza a partir dels anys 2010 principalment per la convenció de l’ONU sobre els Drets de les persones amb Discapacitat (2006) i es comencen a fer lleis i mesures per tenir-los en compte. Catalunya ha fet modificacions normatives al Codi Civil Català per assegurar tractes igualitaris per a les persones amb discapacitat sensorials i d’altres. Ciceró va dir: “Som esclaus de la llei para poder ser lliures” i Irene Vallejo, recordant a Ciceró diu que sense lleis públiques i compartides els drets no són més que paper mullat. Però les lleis van canviant per la pressió social. Per això agraïm tant aquesta obra de Núria Vizcarro perquè il·lustra d’una manera molt subtil, tendre i respectuosa les necessitats de les persones amb diversitats funcionals com són “també” les necessitats intel·lectuals, socials o sexo-afectives.
Carmen Marfà dirigeix l’obra de manera molt original. Utilitza els quatre intèrprets per actuar i fer les acotacions escèniques. Ell i elles són: Eladio Herranz, paraplègic des dels 19 anys que ha lluitat per ser absolutament independent en tots els àmbits de la seva vida; Julia Molins és l’assistent d’Eladio que lluita també contra tots els dubtes i contradiccions; Marina Gatell, és la que acudeix a l’oficina demanant ajuda per a la seva mare recentment paraplègica i Javier Díez és el traductor de llengua de signes en català. Des de L’oficina de vida independent mostren a Marina què és el capacitisme. Ella i el públic aprenem que aquesta discriminació està molt arrelada a la nostra societat i que hem de fer un esforç per descobrir-lo evitar-ho.