Obra que parla de les mares actuals, de les mares de les mares actuals i de totes les mares que continuen sent el referent femení de la família i va dirigida a totes elles i als homes que les acompanyen o les han acompanyat en algun moment de la seves vides sense entendre què hi ha al darrera de la seva queixa, als fills de las mares actuals que assoleixen canvis de rols i a tots aquells que tinguin la sensibilitat suficient per entendre-les.
És una obra colpidora per la seva crua actualitat. I parlo d’actualitat perquè les mares i les àvies de les mares actuals no es podien permetre el luxe de pensar que eren invisibles, que eren esborrades, que estaven únicament al servei dels altres i al correcte i impecable funcionament de tot. El rol de la dona i la seva consciència ha anat evolucionant al llarg del temps. En aquesta societat occidental nostra i en aquest moment, el paper de la mare és tan intens, tan autoexigent i tan absorbent que la culpa és inevitable. I aquesta obra parla de les nou culpes més freqüents de les mares actuals, aquelles que posen el fill/filla en el centre, en el principi i fi de la seva existència i del que depèn la seva felicitat.
Dana Carbonell Soler ha escrit un text impecable amb la senzillesa d’allò que és molt profund sense sentimentalismes, ni crítiques, ni adversaris ni culpables. Ho han dirigit ella mateixa i Lluís Victory Cirer. Han aconseguit posar en escena una situació actual i, en algun moment, de manera fins i tot còmica. També s’han permès alguna picada d’ullet metateatral.
Paulí Canals Ros, Laura Tey Estragués, Laura Dorca i Gemma Parera Vilardebò són l’actor i les tres actrius que interpreten diferents papers en les nou escenes de les nou culpes. Tots quatre es van intercanviant els papers i són mares, amigues, àvies o fill la qual cosa dona molta agilitat a la peça. Hi ha moments molt bonics com una cançó que inicialment canten una mare i el fill a la que es van afegint les altres dues actrius. Hi ha també un moment especial de les quatre veus a capel·la amb un ressò de catedral.
És un gran homenatge a les dones. Les que no són ni seran mares, que han estat filles i netes. Per a les que són mares actuals és un cant a la desculpabilització.
Em temo que hi vaig anar l’últim dia però estarem al cas perquè és una obra de la que segurament en faran reposició.