Malestar generacional

Nosotros no nos mataremos con pistolas

Nosotros no nos mataremos con pistolas
28/09/2018

Per parlar de la generació pròpia en un context dramàtic, amb mirada crítica i profunditat, s’ha de tenir una certa lucidesa. A vegades, es fa per casualitat, de manera inconscient o intuïtiva; d’altres, s’intenta sense arribar a obrir cap reflexió o des d’una posició instal·lada en la queixa. Quan es fa bé, però, com és el cas de Nosotros no nos mataremos con pistolas, el resultat s’experimenta com un petit miracle davant dels ulls dels espectadors. Escrita i dirigida per Víctor Sánchez Rodríguez, l’obra és més emocional que precisa, fent jugar a favor de la història i els personatges la desmesura i el caos. Amb un esperit trencador similar al de part del teatre d’Edward Albee però, al mateix temps, tocant de peus sobre el moment actual, l’espectacle transita diferents atmosferes on tots els draps bruts esclataran a la cara dels protagonistes per, després, buscar una redempció que mai arriba del tot. Tan pessimista com honesta, la peça utilitza la idea del dol com a metàfora dels joves que, desesperadament perduts en la seva frustració, no saben com canalitzar el seu dolor i el sentiment de fracàs. Els seus excessos porten al muntatge a abastar una durada massa llarga que no aporta més que reiteracions innecessàries. Malgrat això, el conjunt aconsegueix deixar una empremta agredolça, interpel·la, qüestiona, retrata i protesta, sense buscar solucions artificials, culpables, conclusions inertes ni entrar en judicis morals. Bàsicament, posa amb audàcia el malestar a sobre de la taula del menjador… el que després fem amb ell, ja és cosa de cadascú.

← Tornar a Nosotros no nos mataremos con pistolas

Enllaç copiat!