Des d’un primer moment ens trobem a Joan Carles Suau estirat al terra, amb la mirada perduda. Pot ser que siguin 10 o 15 minuts fins que tothom és al seu lloc. Però ja et sents una mica incomodat. Veus els seus ulls d’aprop i sents les seves llàgrimes.
El joc d’unes imatges minimalistes, amb les projeccions, ha estat el menys encertat de la posada en escena.
Volem socialitzar a través de les xarxes, en aquest cas un xat, i sobreviure d’aquesta jungla (fins i tot digital) per arribar a la nostra fi.