Va ser Camus qui va interpretar per primera vegada el paper del Garcin de “Huis Clos”. Sartre va escriure pensant que uns quants amics podrien dur-ho a escena en “pettit committée”, sense massa més pretensions que presentar de forma dramàtica a tot allò de què parla a “L’ésser i el no res”.
És un desafiament ardu, feixuc i, probablement, pesat el de muntar avui dia teatre d’idees, teatre en què la dramatúrgia està al servei de l’exemplificació de preceptes filosòfics, i en el qual la subordinació dels elements constitutius del fet teatral a idees preconcebudes exigeix la renúncia a la màgia de veure brotar, de sobte, l’essència de l’allò humà durant una representació.
Els personatges de “Huis clos” no són res més, o res menys, que consciències, són cossos descarnificats que es troben a l’infern. I és precisament això el què Loredana Volpe ha decidit no tenir en compte, i els ha atorgat organicitat, la qual cosa converteix Sartre en una altra cosa. Els conflictes entre consciències que proposa l’autor de “La nàusea” es torna combat entre homes i dones amb cossos capaços de sentir desig, fàstic… Ja no és Sartre.