A diferència del cinema, el teatre, més centrat en infantils i espectacles per adults, té un deute pendent amb el públic adolescent, al qual no acostuma a dirigir-se. Ningú et va dir que fos fàcil intenta compensar aquesta mancança amb un muntatge protagonitzat per joves intèrprets i destinat, precisament, als espectadors d’aquesta franja d’edat. L’obra aborda algunes problemàtiques típiques de l’adolescència com el despertar sexual, les aspiracions, els somnis, la por i les frustracions en aquest trànsit cap a l’edat adulta. El muntatge és divertit, simpàtic i àgil gràcies, sobretot, a l’encertada elecció d’actors i actrius que aporten carisma, naturalitat i ànima a la proposta. Més enllà d’això, el punt de partida promet un desenvolupament de trames interessant, entre elles, l’homosexualitat femenina que és, en aquest gènere, una decisió original i (malauradament encara) poc vista. El problema, però, és que els conflictes queden només apuntats i no segueixen un arc dramàtic massa definit i, per tant, al final, resulta un pèl insatisfactori. Per sort, la peça s’executa amb dinamisme i conté un bon grapat de cançons que amenitzen el viatge, encara que no ajudin a fer avançar la història. Tancat amb un gir que apunta a un cert missatge moral, la conclusió, una mica precipitada, subratlla aqueste aspecte involuntàriament superficial del conjunt. Tot i això, com a entreteniment juvenil, connecta molt bé amb el seu nínxol i té tots els elements per poder generar, fins i tot, un fenomen fan que no li vindria gens malament al sector de les arts escèniques.
Enllaç copiat!