Tot el que necessites per anar al teatre

Ningú et va dir que fos fàcil

Ningú et va dir que fos fàcil

Un vagó de metro és l’escenari on es troben els cinc adolescents que protagonitzen aquesta peça teatral. S’han embarcat en un viatge i ho han fet en solitari. Potser ja s’havien vist o havien compartit escola, però ara no es recorden els uns dels altres, tot i tenir moltes coses en comú com, per exemple, un camí per davant que és llarg i ple d’obstacles, de pors i d’angoixa. Durant l’experiència hauran d’aprendre a conèixer-se a si mateixos i tots aquells que els acompanyen. El destí d’aquests cinc adolescents és comú: l’edat adulta. Secrets, mentides, amors no confessats, dubtes, incerteses, moltes preguntes… Tot això ho tenen al cap els protagonistes d’una peça teatral amb música de Marc Miramunt que promet moments tan trepidants com aquesta muntanya russa que és el pas de la infantesa a l’edat adulta. És la nova proposta d’una companyia teatral nascuda el 1994 i adreçada al públic jove que ha produït muntatges com Romeu i Julieta (2001), Poques vergonyes (2002), Creeps (2003) o, l’any 2013, 1714. Crònica d’un setge.

Una coproducció del Grec 2016 Festival de Barcelona i el Jove Teatre Regina. Amb la col·laboració de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC).

Espectacle recomanat a partir de 14 anys.

Video

Fotos

Ningú et va dir que fos fàcilNingú et va dir que fos fàcilNingú et va dir que fos fàcilNingú et va dir que fos fàcil

Valoració col·laboradors


Valoració espectadors

  • 12345

    JOSEP OLIVA SASÉ

    Avui a l’Auditori de Cardedeu he repescat aquesta obra / musical escrita i dirigida per Gerard Nicasi i que l’any passat ja es va veure a Barcelona. L’oferta teatral que podem veure a la cartellera, té al jove adolescent bastant oblidat i en aquest cas m’ha semblat un magnífic encert aquesta proposta feta per joves, pensada per a ells i que amb un llenguatge clar i sense embuts plantegi tots els dubtes que sorgeixen en aquesta etapa de la vida. La sexualitat, la relació amb els pares, el bullying, la identitat, la maternitat, la inmigraciò, són alguns dels temes que es plantegen encara que deixant un final obert perquè cadascú tregui les seves pròpies reflexions. La companyia Jove Teatre Regina amb dues actrius i quatre actors barrejant diàlegs i cançons i de forma trepidant, fan un excel·lent treball grupal. Una escenografia molt senzilla però efectiva amb una peces que ells mateixos mouen i que converteixen en un banc, un lavabo o els pupitres de la classe. Continus canvis d’un encertat vestuari d’acord amb la forma de vestir actual d’aquesta edat. No perquè vagi dirigit als joves, deixa de ser interessant per a nosaltres, els adults i a mi m’ha semblat fantàstica. Molt recomanable i a partir del 20 de gener es podrà veure de nou al Jove Teatre Regina.

    26/11/2017

  • 12345

    Hebert

    Comneça l’Insti i per tant, una vida nova, cada jove té secrets, pors, somnis…, tots ells, però, amb problemes, i ben reals, que de vegades ho oblidem. El sexe, la família, el què diran, qui sóc i qui vull ser…La peça es dirigeix a un públic sovint oblidat, el jove, i ho fa de forma directa. Amb molta naturalitat es parla de sexe, d’amor, de bullying, de maduresa… Es reflecteixen perfectament aquells anys en què creiem que ho sabem tot però acostumem a triar la pitjor solució possible, que no escoltem a ningú perquè no ens cal però anem perduts.
    Per mi, el millor és que les trames no es tanquen del tot, hagués estat massa fàcil fer finals feliços per a tots La vida no és així. A més que pot portar a alguna reflexió de què els haurà passat? Tot un encert, com el títol: la vida dura, on compten les nostres decisions i les dels altres, comença aquí i més val que ho tinguis clar.
    Molt de talent, començant per la música (sí, enllaunada, però aquí ho entenc; al Tívoli o Apolo, amb entrades de 50 €, no), que s’enganxa ràpid, amb cançons per a conèixer cada personatge (meravellosa la de la Marta, parlant de complexes amagats).
    Escenografia senzilla però efectiva, coreografies que potser sobren, vestuari molt natural i que adaptem per a diferenciar-nos i acabem sent prototips (la lligona, el turmentat, el sensible, el chulo…). Interpretacions ben naturals i creïbles. 

    RESUM: teatre de qualitat. Així de fàcil. Ideal, per tant, per a tothom. no només per als adolescents. A mi me va recordar a les sèries Degrassi, dels pocs apropaments intel·ligents a l’adolescència sense el tamís distorsionat dels adults.

    06/11/2016

  • 12345

    Ernesto Callis Ventos

    Molt bona, especialment per anar-hi amb fills adolescents. Molt bona interpretació, grans diàlegs, divertida i el guió molt bo encara que potser el final deixa alguns fils penjats.

    01/11/2016