Vida i geografia tenen trets en comú: la impossibilitat d’establir un traç uniforme o d’una sola manera de fer-se comprensibles, l’acumulació de trets distintius que provoca una diversitat fora mida que, sovint, les fa incomprensibles, inescrutables, inassolibles… A la vida, a més, hi podem afegir la incertesa de diverses dimensions. Entre altres, la temporal, en la que el present es defineix per les restes que romanen del passat i les seves conseqüències, o la emocional, motor de caos i, alhora, generadora de desitjos que ens projecten al futur.
Pol Guasch, en la seva creació literària (premi Llibres Anagrama de Novel·la 2021), posa en joc en forma d’al·legoria els dos conceptes i els combina per parlar del vincle, els orígens, el desarrelament, la fugida, la vida, la submissió, l’opressió, el menysteniment de la llengua, les condicions de vida o la militarització. Planteja la possibilitat de l’alliberament i, alhora, presenta el dubte del com i de l’on. La ràbia i la necessitat de canvi fan encendre el cor però, com el napalm, ho poden reduir tot a cendres.
La direcció artística de Guillem Sánchez dona forma a la història d’una forma brillant, mantenint l’essència del relat i els seus misteris i, allò que és més lloable, respecta i allibera la poesia que s’amaga darrere la prosa de l’autor a través de l’estructuració del muntatge i de l’escenografia dinàmica. Els personatges, en ocasions narradors, construeixen a poc a poc la platja que esdevindrà el seu destí final, i ho fan a partir de la destrucció de la seva llar primigènia, l’abandonament de la fàbrica que donava sentit a la comunitat i de la letargia d’una ciutat a punt de morir. La metàfora pot acostar-nos, d’alguna forma, a Pedrolo i el seu Mecanoscrit de segon origen i, al mateix temps, a la forma de Canto jo i la muntanya balla d’Irene Solà. La il·luminació i l’ús de l’espai i els elements acompanyen l’espectador en un recorregut creixent a nivell emocional. La creació captiva, per l’ambientació i per la fantàstica interpretació d’actors i actrius. Elles (la Roser batalla i la Montse Morillo) destaquen especialment per la seva capacitat de transmissió de l’essència del text. En Marc Domigo executa amb traça i eficàcia el seu rol narratiu, tot i que vestuari, cigarretes i mutis en escena semblen massa gratuïts. En Joel Cojal hi aporta sensibilitat i fa créixer, amb la seva pausa i dicció, sovint exagerada per feble i afectada, l’esperit oníric de la peça.
Napalm al cor reuneix fortaleses (text, direcció, interpretació i posada en escena) que el converteixen en un espectacle altament recomanable per intel·ligent, poètic i, certament, incòmode i complex.