Mort d’un comendiant de Guillem Clua ens porta des de bon començament a l’obra d’Arthur Miller, La mort d’un Viatjant , tant pel nom com per les continues referències que fa al llarg de l’obra.
Parodiant i partint d’aquesta obra, Guillem Clua ens regala un text homenatge al teatre. Un actor en decadència, tancat a casa, sembla embogit recordant el seu passat exitós i els reconeixement que va rebre durant la seva vida activa. Recita textos clàssics: Èsquil, Sòfocles, Pirandel·lo, Calderón de la Barca, Shakespeare, Ibsen. És un Jordi Bosc sublim que ajudat amb la Il·luminació de Kiko Planas i uns pocs complements de roba (vestuari de Bàrbara Glaenzel), ens porta a diferents obres i escenes de diversos autors. Pot ser Hamlet, el príncep polac Segismundo o fer papers femenins com Antígona o Nora. És el millor de l’obra tot i que entenem que la història ha de caminar. Tantmateix ens hauria agradat quedar-nos atrapats en aquesta manifestació de gran potencia actoral del Bosch i el joc continu d’anar reconeixent els trossos de les peces que va representant.
Una neboda seva (Mercè Pons) contracta un noi per vigilar-lo i cuidar-lo. Francesc Marginet és el contrapunt que el torna a la realitat o l’embolica en la seva bogeria. El que al principi era una relació desigual s’acaba convertint en un joc participatiu en el que els dos es comprometen, complementen i entenen. El paper més secundari de Mercè Pons no deixa de ser imprescindible per l’evolució de l’obra i per entendre el gir argumental de la segona part. Les actuacions tant de Francesc Maginet com la de Mercè Pons no queden eclipsades per la grandiositat del Bosch.
Sota la direcció de Josep Maria Mestres, es va creant poc a poc un joc de miralls i va sortint una història familiar que es va desvetllant poc a poc. Els sentiments que expressen els tres intèrprets de l’obra així com les complexes relacions personals i familiars ho anirà descobrint el públic.