El tango que mossega

Mordisquito

Mordisquito
09/01/2020

El tango és aquell ball que sembla que dibuixi quan traça la seva coreografia, igual que la vida. Sembla que dibuixi meandres imbricats com les relacions humanes, com el dia a dia. I Santos Discépolo és un dels lletristes més representatius del tango clàssic, però d’un tango que decideix sobrepassar l’esfera íntima per a construir històries que no defugen el vessant més social i de resistència a les idees reaccionàries que dominaven l’Argentina de la primera meitat de segle.

David Bo Fa servir la figura de Discépolo per reprendre un debat etern, el de la funció, o no, que ha de dur a terme l’art en la societat. Una de les tres protagonistes de l’obra té Discépolo com a referència a l’hora de reivindicar la funció social de l’art, mentre que les altres dues i el fantasma del propi Discépolo representen el desengany i la poca confiança en la capacitat transformadora de la música, en aquest cas.

Mordisquito és una gran oportunitat per a gaudir d’unes veus excel·lents, i molt tangueres, que exploren les possibilitats del tango i de la música popular per a explicar històries que s’arrapen al carrer i a la quotidianitat. El cast és brillant i et duen des del primer moment a un ambient mig de “cafetín” i mig de “conventillo” que facilita la immersió en el món fantasmal (el de Discépolo) i pervers (el de la indústria musical) en què el grup de les tres cantants ha de passar comptes amb sí mateix per a esbrinar a què estan disposades a renunciar.

← Tornar a Mordisquito

Enllaç copiat!