No hi ha res més gratificant que riure’t de les misèries i injustícies que et travessen. Si pertanys a la generació que es va introduir en el mercat laboral després de la crisi del 2008 (o almenys ho va intentar), si ets una víctima més del despietat mercat del lloguer a Barcelona, si portes la paraula precarietat tatuada al front o si has tingut la increïble sort de lliurar-te de tot això però la falta de sentit d’aquest sistema capitalista t’enerva, aquesta comèdia és per a tu.
Montse i Pol són una entranyable parella que, malgrat no ser tan joves, el sistema els condemna a viure en aquest país de “nunca jamás”, tractant-los com a eterns joves i recordant-los que un treball estable i un habitatge digne són pures utopies del passat. Quan rebin l’avís que la propietària del pis on viuen no vol renovar el contracte de lloguer hauran d’aventurar-se, una vegada més, a la cerca d’un nou lloguer a Barcelona.
Empatitzem a l’instant amb la desesperació i ràbia que s’experimenta en aquesta situació i generació, gràcies a unes fabuloses interpretacions d’Eduard Buch i Sara Espígul (i possiblement a la desgràcia d’haver-ho viscut en carn pròpia). D’aquesta manera, la carismàtica parella ens porta de la comèdia al drama mentre juguen una partida de Monopoly; preciosa metàfora que funciona com a fil conductor de l’obra, tot i que potser s’incideix massa en alguns moments.
En qualsevol cas, aquesta meravella escrita per Mar Monegal i que merescudament va guanyar el X Combat de Dramatúrgia de Temporada Alta 2020, és una d’aquestes joies del teatre de petit format que es mereix tots els aplaudiments que està rebent per la seva qualitat dramàtica, la seva destresa còmica, el seu meravellós triple final i la seva capacitat de fer una denúncia social clara sense caure en victimismes ni en discursos pamfletaris. Bravo, bravo i bravo!