Diuen els entesos que la història comença on s’acaba la memòria. Probablement, és així, fins al punt que, si parem atenció, sembla que, darrerament, cada vegada oblidem més de pressa i, per tant, fets no tan llunyans resulten cada vegada més història i menys memòria. Per aquest motiu, exercicis de reivindicació com l’espectacle Mili KK són tan importants, necessaris i valuosos. Dirigit amb audàcia per Marc Angelet, el muntatge fa un repàs del moviment pacífic de desobediència civil que va ser la insubmissió en protesta contra el servei militar obligatori entre 1970 i 1999. L’obra posa en valor, amb sentit de l’humor però sense caure en la banalització, la frivolitat o la lleugeresa, la importància d’aquesta protesta política que, malauradament, ha estat silenciada i molt poc reivindicada. Amb dramatúrgia d’Angelet juntament amb Jumon Erra, la peça ordena el material documental amb intel·ligència narrativa, confeccionant un relat on totes les veus tenen cabuda i la tesi flueix de manera naturalment vigorosa. Cal dir que el treball dels actors és, en aquest cas, un element clau perquè la proposta funcioni tan bé. D’una banda, el carisma de Francesc Cuéllar i Rafa Delacroix aporta frescor i naturalitat a la història, mentre que Albert Lozano afegeix el pes i versemblança necessaris per transcendir de manera més profunda. En aquest sentit, Angelet demostra una gran habilitat per la direcció d’actors, tant com per una posada en escena repleta de bones idees i recursos dinàmics i efectius. En definitiva, es tracta d’una funció enginyosa, interessant i emotiva amb la habilitat de saber deixar prou espai pel riure, la reflexió i el rigor documental.
Enllaç copiat!