“M’hauríeu de pagar” és un dels imprescindibles del Festival Grec d’enguany. Es tracta d’un text extraordinari , escrit i dirigit per Jordi Prat i Coll , i magníficament interpretat per Àurea Màrquez, Francesc Cuellar i Albert Pérez.
Tres monòlegs independents entre ells que ens parlen de soledat. Tres personatges. Tres històries explicades a tres veus. Tres històries que van més enllà del que a priori semblen. Tres revelacions.
“Ella”, “Ell” i “El fill”
“Ella” és la soledat d’una dona insatisfeta que s’ha tancat en sí mateixa i que viu entre mentides . Insatisfacció que la fa patir i la porta al desequilibri emocional i a la solitud interior.
“Ell” és la soledat d’algú que va estat rodejat de molta gent però que no va sentir-se mai estimat. La manca d’afecte el converteix en una persona solitària i aparentment freda. La seva història i la seva revelació són possiblement les més incòmodes de totes tres, degut a la seva cruesa.
“El fill” és la soledat que s’apodera d’algú que està rodejat de gent estimada. Una història plena de silencis i absències. És el relat més curt de totes tres històries. Un relat amb poques paraules però d’una gran intensitat.
La primera història em va sorprendre, la segona em va remoure i la tercera em va emocionar.
“M’hauríeu de pagar” és un muntatge buit d’escenografia. Tota l’atenció recau sobre el text i el treball dels actors. Un text extraordinari tant pel que diu, pel que entre diu i pel que deixa de dir. Tres interpretacions extraordinàries. Els gestos, el contacte visual, el to, la comunicació no verbal .
Totes tres històries van adreçades a nosaltres d’una manera intima i directa. Els personatges ens miren directe als ulls, ens parlen, es confessen, ens revelen la seva soledat. El públic formem part de les històries. Som un grup de visitants en un museu, som un grup d’empresaris en un brunch nantaimori i som un grup d’amics i coneguts d’un músic que ens ha reunit per compartir amb nosaltres la seva última peça al piano. Escoltant-los podem entendre el perquè d’alguns caràcters, actituds i comportaments . Som l’herència de les nostres experiències (positives i negatives).
Les dues històries primeres tenen una estructura similar. De la mateixa manera, totes dues al final demanen una compensació: “m’hauríeu de pagar”, tot al contrari de la tercera història, en la que el protagonista diu “pagaria, sí, pagaria”
El muntatge comença amb música, amb la cançó La soledat (1993) interpretada per la cantant Guillermina Mota i acaba amb música, amb el protagonista de la tercera història tocant la seva darrera peça públicament, Intermezzo A major opus 118 (1893)del compositor Johannes Brahms, (una de les últimes peces del compositor).