M’hauríeu de pagar: Tres soledats

M’hauríeu de pagar
10/07/2021

Vet aquí tres monòlegs, tres petites i delicades peces que s’alien sota el tema de la soledat. Un tema molt ampli -potser massa en aquesta època- que ens afecta a tots, en major o menor mesura. Un tema que serveix a l’autor i director Jordi Prat i Coll per parlar de pensaments privats, d’intimitats que sovint censurem i de revelacions que acaben resultant decisives, per petites que puguin semblar. El més curiós del cas és que els tres parlaments, tot i el seu caràcter estrictament personal, es fan davant de tres audiències públiques: els assistents a una visita guiada, els participants d’un congrés que volen probar experiències noves i el públic assistent a un concert de piano. Els personatges s’obren i es despullen -algun literalment- davant del seu petit grup d’espectadors, un grup amb el que tenen un lligam comercial o personal.

La dramatúrgia -sobretot en els dos primers monòlegs- és subjugadora i compulsiva. Un allau de pensaments que surten tots de cop i que reclamen a l’actor un treball minuciós i molt fi. En aquest sentit, els tres intèrprets fan un generós desplegament de recursos, tot i que potser és Àurea Márquez la que s’enfronta al personatge més variable, nerviós i bipolar de tots tres. En el cas de Francesc Cuéllar, a qui últimament veiem créixer artísticament a cada nou projecte, crec que aconsegueix donar molts matisos malgrat la rigidesa imposada des de direcció. I en el cas d’Albert Pérez podem dir que és el que fa el punt i a part, amb un monòleg que potser podria haver estat en una altra obra però que aquí serveix per tancar i condensar tota l’allau de sentiments i sensacions que, com a espectadors, ens han arribat durant quasi dues hores.

← Tornar a M’hauríeu de pagar