No resulta massa habitual veure obres de teatre, potser per tradició o per esnobisme, que siguin una oberta declaració d’amor al cinema. Malgrat això, podem dir que les pel·lícules de Hitchcock i la seva figura com a director, de fet, han transcendit, amb el temps, més enllà de la pantalla per a convertir-se en tota una icona cultural coneguda per tothom. D’aquesta manera és com Mònica Pérez i Jordi Rios plantegen el seu particular tribut al mestre del suspens, fent servir un immens conjunt de referències per barrejar-les amb el seu peculiar sentit de l’humor. Certament, l’espectacle és divertit però, sobretot, original, ja que ens mostra tot el procés que suposa rodar un curt: des de la idea inicial, els assajos i el rodatge fins al resultat final. El seu problema és que fa una aposta gairebé total per una comèdia de jocs de paraules, desaprofitant les possibilitats d’un univers molt ric del qual només prenen l’estètica i la capa més superficial. En realitat, fer una comèdia d’humor blanc a partir de la negra ironia de Hitchcock és, d’entrada, una curiosa contradicció. No obstant, és una decisió honesta que els intèrprets defensen amb coherència fins al final i que, dins de la seva idiosincràsia, funciona molt bé. Podríem dir que, en certa manera, han fet de Hitchcock el seu propi McGuffin.
Enllaç copiat!