Encetem la segona setmana de Grec i ho fem amb l’estrena d’aquesta obra de Manel Dueso que, sens dubte, s’allunya dels convencionalismes. Així doncs, el dramaturg ha aconseguit dibuixar uns personatges consistents, els quals exterioritzen exageradament els seus anhels i desitjos més profunds, de manera que aquestos queden caricaturitzats i configuren l’essència del text. De fet, la història resta condicionada a les particularitats d’aquests excèntrics personatges, atorgant a l’obra originalitat i personalitat, característiques que es veuen encara més reforçades pel joc temporal utilitzat per narrar la història. Aquestes particularitats de l’obra desconcerten molt d’entrada, però cal dir que a mesura que s’avança i que l’espectador es va adaptant, aquestes es tornen més accessibles. Tot i això, un fet que juga en contra seva és que l’obra resulta estar una mica dilatada, ja que aquesta s’encalla en algun tram com pot ser en algun dels monòlegs presents. En part, aquests trenquen el ritme de l’obra i, fins i tot, malgrat que serveixen per entendre millor els personantges, l’aparició del primer d’ells gairebé a l’inici de l’obra desconcerta encara més a l’espectador i retarda la seva entrada a la comprensió d’allò que s’està representant.
D’altra banda, les actuacions sostenten encertadament el text i aporten l’excentricitat necessària als personatges, en part, gràcies també a una bona direcció. Entre elles, cal destacar la magistral actuació de Carlota Olcina, la qual aconsegueix aixecar l’obra en moltes ocasions amb només la seva presència. A més, també es notable l’ambientació aconseguida, la qual compta amb una bona caracterització de personatges i una bona escenografia.
Com hem dit, es tracta d’una obra amb moltes peculiaritats, les quals allunyaran a alguns espectadors i a d’altres els atraparà. No obstant, aquesta obra, que fa una picada d’ullet al western en diversos aspectes (començant pel seu cartell), ben segur que no deixarà indiferent a l’espectador, la qual cosa sempre és positiva.