Tot el que necessites per anar al teatre

Mary Frankenstein Shelley: El monstre i el monstruós

Mary Frankenstein Shelley
17/03/2017

“Frankenstein, o el modern Prometeu” és una novel•la escrita en l’època de les profanacions de cossos sobre la legislació que hi va posar fi. Amb la Llei d’Anatomia, va néixer la cara més monstruosa de la cultura utilitària anglesa de mitjan l’època victoriana. Amb quinze anys Mary Shelley podia veure des de la seva l’habitació els carros que s’enduien els cadàvers del cementiri de Saint Pancras per proveir a metges i anatomistes. Sobre la tomba de la seva mare va aprendre a llegir i a escriure, amb el seu pare i la seva germanastra; al mateix cementiri es va produir la primera trobada entre Mary i Percey Shelley, allà van declarar-se el seu amor i allà van planejar fugar-se.

Al “Mary Frankenstein” que es pot veure aquests dies a la Sala Fènix, Felipe Cabezas (autor del text i director del muntatge) indaga en l’entorn de l’escriptora per mirar d’esbrinar quin és el procés mental que va fer possible que una noia de vint-i-un anys escrivís “Frankenstein”. Cabezas s’ho endú al seu terreny, el del cabaret, les ombres, el teatre d’objectes, els titelles… Posa el focus en els elements romàntics, en l’anècdota del concurs d’històries terrorífiques a casa de Lord Byron… Alhora, es fixa, de manera tangencial, en la relació amb el seu pare i la seva germanastra.

El personatge de Byron (Felipe Cabezas) fa també la funció de narrador, una mena de mestre de cerimònies que s’encarrega de proposar al públic les convencions necessàries perquè el fet teatral sigui possible, una estratègia eficaç i atractiva que ens predisposa a escoltar. Els primers instants a l’allò lúgubre, al morbós i a l’atracció per al més enllà, però de manera sobtada, la representació es decanta per, de fet, per una comicitat de traç gruixut, de broma poc afilada que deriva en un decrescendo que acaba essent insalvable tot i la bona feina de l’equip actoral, especialment el propi Cabezas i Elena Visus.

La música atmosfèrica de Joange té una presència excessiva i sembla voler subratllar coses que no ho exigeixen. L’escenografia és acurada i ben aprofitada. Bon joc de llums i ombres que no s’adiu, però, amb el to lleuger que domina la representació.

Mary Shelley està enterrada a Bournemouth al costat del cor del seu marit i juntament amb altres relíquies de familiars seus. Sembla evident que la mort, el tètric, la descomposició dels cossos… va ser definitiu per a conformar la personalitat de la protagonista de Mary Frankenstein, però en aquest cas, aquest element ha estat obviat. Hem vist el monstre, però no el monstruós.

← Tornar a Mary Frankenstein Shelley