Woody Allen va estrenar Marits i mullers l’any 1992, convertint-se en la darrera pel·lícula que rodava amb Mia Farrow, la seva, fins llavors, musa i dona a la vida real. La parella es va trencar (escàndol inclòs) poc abans de concloure el rodatge, quan Farrow va descobrir que el seu marit havia iniciat una relació amb la seva filla adoptiva. El productor va trigar quatre dies en convèncer l’actriu (que no volia veure mai més en Woody) que tornés a la filmació a finalitzar les poques seqüències que li faltaven per acabar la cinta. Finalment, així ho va fer, demostrant una professionalitat extrema i permetent-nos a nosaltres, espectadors, beneficiar-nos d’una de les comèdies més amargues, sinceres i fosques sobre les relacions matrimonials.
La versió teatral d’Àlex Rigola és una adaptació exemplar, ja que el guió és estructurament molt cinematogràfic, ple de petites escenes inacabades, diàlegs fragmentats i un to documental impropi de les arts escèniques. No obstant això, el director de la recent El policia de les rates aconsegueix que oblidem l’origen del text, unificant-lo al màxim, dotant-lo d’un gran dinamisme, convertint en monòlegs les veus en off i, en definitiva, construint un espectacle sòlid partint d’un material complex.
Per la seva banda, els actors fan un fantàstic treball interpretatiu. El repartiment escollit per Rigola fuig de l’obvietat i mira de crear el seu propi univers, respectant en tot moment l’esperit de l’original però sense imitar-lo ni renunciar a la personalitat pròpia. En aquest sentit, la composició dels personatges interpretats per Andreu Benito i Lluís Villanueva brillen especialment, mentre que la resta transiten per registres més genèrics. L’obra resulta, doncs, un entreteniment ple de profunditat; un manual de saviesa sobre la naturalesa de l’amor durant l’edat madura al que només se li pot retreure que, durant la translació al teatre, ha perdut part del seu desconsol i molt petits detalls impossibles de reproduir. Per la resta, l’experiment ha valgut molt la pena.