Tot el que necessites per anar al teatre

Maria Estuard: Dues dones

Maria Estuard
17/11/2017

Quan el teatre aconsegueix interpel·lar l’espectador fins a deixar-lo suspès en una pregunta que sempre ha temut que li fessin, amb tota probabilitat ho haurà aconseguit enfrontant-lo a la munió d’incerteses que envolten la v ida de cadascú de nosaltres. La capacitat per a denotar o donar forma a allò que ni la filosofia ni la psicologia ni el llenguatge han sabut posar nom no sovinteja, i per això quan succeeix, cal que li fem lloc a la memòria d’espectador, però també a la d’homes i dones, doncs és en nosaltres, en el públic, on es dóna l’experiència teatral. Què ho fa que Maria Estuard, reestrenada aquests dies al Lliure de Montjuïc, ho impregni tot de veritat, que deixi en l’espectador la sensació d’haver fet visible, durant una estona, l’invisible?

És clar, no tenim la resposta, és un misteri. Però sí que sabem que Sergi Belbel és conscient del poder atemporal del text de Schiller que ens permet gaudir-lo amb sentit ple deslligat de les circumstàncies en què fou escrit i també d’aquelles a les quals fa referència. D’aquesta manera, el muntatge de Belbel fa referència a tres marcs temporals diferents: el de finals del s. XVIII (quan fou escrita l’obra), el de mitjan s. XVI (circumstàncies de la història que s’explica) i principis del XXI (moment de la recepció d’aquest muntatge concret del text de Schiller). Que la politització de la justícia és un tema a resoldre encara avui dia és una evidència, i que ha traspassat cinc segles i segueix condicionant les nostres vides, també ho és.

Però la grandesa d’aquesta Maria Estuard té a veure amb altres coses. En la capacitat del director a l’hora de posar de relleu la tensió entre dues dones complementàries, que han afrontat el poder de dues maneres diferents i que han esdevingut dues cares de la mateixa moneda, fins al punt que una ha acabat esdevenint la nèmesi de l’altra. En la potència dramàtica del pes que, com una llosa, pesa sobre una dona, la Reina Isabel, que ha de prendre la decisió d’executar la seva germana. En la fluïdesa de les escenes que enfilen l’una amb l’altra amb una naturalitat a què no estem acostumats. Les interpretacions de Sílvia Bel, Míriam Alamany i Fina Rius són (o seran, o haurien de ser potser hauria de dir) canòniques, per la riquesa de matisos i la capacitat expressiva a l’hora de reaccionar als parlaments dels altres actors, per la presència aclaparadora de tot el repartiment, que deixa entreveure una direcció d’actors destil·lada que ha gratat fins a trobar l’essència d’allò que es vol dir.

Cal anar a veure Maria Estuard i començar a construir el seu record per a poder-lo fer servir com a vara de medir d’ara endavant. Visca les actrius!

← Tornar a Maria Estuard