No es pot negar que els suecs Björn Ulvaeus i Benny Andersson -l’ànima d’Abba– tenen un olfacte comercial equiparable al del Sr. Ikea. Quan decideixen, l’any 1999, reciclar tots els seus vells èxits en el musical Mamma mia! estaven donant vida a un monstre de proporcions inimaginables: representacions a 40 països, 60 milions d’espectadors, 16 anys en el West End, una pel·lícula que va recaptar més de 600 milions de dòlars, etc. Per fer-ho es van envoltar dels millors, una colla de britànics especialitzats en convertir qualsevol argument i qualsevol anècdota en un musical triomfador. L’àgil direcció de Phillida Lloyd, un decorat funcional però efectiu, un vestuari vistós, una il·luminació brillant i unes coreografies de primera garanteixen que la franquícia pugui rodar per mig món sense ensurts. A Espanya va arribar fa 11 anys, i ara torna per repetir la fórmula.
És cert que durant les diferents temporades a Madrid, a Barcelona o en gira el repartiment ha patit molts canvis, tot i que sempre s’ha mantingut a Nina en el paper de Donna. L’actriu i cantant -la que més vegades ha interpretat el paper a tot el món- es rodeja ara de Paul Berrondo, Olga Hueso, Eva Diago i Clara Altarriba, que en el paper de la filla es consolida com una de les promeses del teatre musical autòcton. Tots junts aconsegueixen encomanar al públic el bon rotllo que desprenen les cançons. Sí, és cert que l’argument és una ximpleria i que una segona part més íntima no és suficient per donar pes a la trama… però què més dóna si l’objectiu principal s’aconsegueix amb escreix. T’agradin més o menys els musicals, ni jo ni ningú pot negar que Mamma mia! dóna tot el que s’espera d’ella… que no és poc.