La visibilització de la violència obstètrica s’ha anat obrint pas en el debat públic fins a arribar també al món del teatre. I ho fa a través de Malparida, una obra de Laura Verazzi dirigida per Ángela Palacios en la que Martí Costa, Lis Moreno i Carla Torres encarnaran els diferents protagonistes d’aquesta històries en papers emocionalment exigents i molt ben resolts.
Ens trobem davant d’una jove parella que acaba d’estrenar paternitat. No obstant, la esperada no arriba. Hi ha alguna cosa distant, dolorosa, encallada entre la Isabel (la mare) i el Gabriel (el seu fill) que acabarà arrossegant fins al precipici la relació amb l’ Amador (la parella). Enmig d’aquesta situació, la Blanca, una amiga d’Isabel que ha decidit ser mare soltera, actuarà de mirall i de catalitzador de la Isabel i mostrant-li, a ella i també a l’espectador, que el part no és un tràmit, ni una qüestió funcional i que les dones són pacients i no pas clientes. Tampoc histèriques. I aquí, en l’histerisme, és on l’obra torna a posar el dit a la llaga: mostrant que la història de l’obstetrícia, com tota la història, ha estat dirigida sota el prisma masculí.
Malparida és un recordatori imprescindible en una societat on la tècnica és el nou déu. No obstant, seria erroni arribar a conclusions simplistes o naïve com la criminalització de la medicina o deixar de veure els perills dels parts completament naturals.
