Marc Martínez ha volgut fer-se un petit homenatge, tot i que també es tracta d’un homenatge al Raval dels anys setanta, a la gent que el van envoltar i influenciar quan era un xaval i a tota la generació del baby boom, que es veu reflectida en molts moments de l’espectacle. Plantejat com un concert que mai acaba de produir-se, Humor i hòsties evoluciona a batzegades i amb unes quantes cançons que il·lustren situacions o estats d’ànim. Tot i una certa repetició d’idees i una estructura narrativa que s’encalla de tant en tant, el monòleg és divertit i té moments realment enginyosos. Funciona sobretot quan tira de nostàlgia i pica l’ullet a un espectador que sap molt bé de que li estan parlant, encara que passés la infància a altres barris de la ciutat o fins i tot a l’extraradi de Barcelona. L’actor, a més, es mostra més carismàtic que mai i provoca simpatia des dels primers minuts, ja sigui parlant de la seva família (menys extravagant del que segurament la pinta ell), dels seus primers encontres sexuals, de la seva relació amb la música o dels seus conflictes amb nois de l’escola, o del barri. Però sobretot parla de les pors, un leit-motiv que utilitza durant tot el muntatge i que li serveix per parlar de les hòsties del títol. I és que, segons ells, és a base d’hòsties que ha arribat on ha arribat i que és com és.
Enllaç copiat!