Doncs això, que la làmpada del Coliseum és molt maca, i sorprenentment més interessant que l’espectacle que es representa a sobre de l’escenari.
És una llàstima, doncs Magical History Club suma una bona idea, professionals amb molt de talent (Marc Crehuet, El Cansancio, l’equip de guionistes del Polònia), una productora potent (Minoria Absoluta) i la força dels mitjans de comunicació col·laboradors… però queda completament desaprofitada. L’escenari esdevé massa gran per uns monòlegs pobres i unes anodines escenes de camerino on interactuen les cinc celebrities, que no aconsegueixen aixecar l’ànim d’una platea que acaba aplaudint per cortesia.
El simple fet de parodiar Hitler ja no és, en si, quelcom provocador. Charles Chaplin ho va fer amb molta gràcia l’any 1940, i tocant els 70, Mel Brooks va parir una de les caricaturitzacions del Fhürer més hilarants amb la pel·lícula Los Productores. El mateix es pot dir dels altres personatges, que sovint tiren tant de tòpics que es difuminen en la riota inicial, i confien el pes de les seves escenes en la disfressa més que en sorpendre al públic amb espectacle del bo.
Per últim, felicitar els dissenyadors gràfics de l’espectacle, em van fascinar els letterings de neó i les projeccions de coaching amb Comic Sans, el Word Art i el Cobi Nazi.