Difícil decidir agafar una de les obres més icòniques de William Shakespeare per donar-hi una volta i fer una altra adaptació. Una més. De les possibles, a primera vista el més fàcil seria escollir una comèdia d’embolics i amor, per connectar més fàcilment amb el públic, però hi ha a qui li agrada la tasca de revisitar les obres més complexes.
Macbeth està enmig de la batalla per defensar el territori del rei d’Escòcia quan se li apareixen dues bruixes que li auguren un futur suculent per al cavaller: serà rei. Aquestes paraules enverinen la seva ment i la de la seva dona, que planegen aconseguir aquesta predicció el més aviat possible.
Moreno Bernardi aconsegueix traslladar l’ànima de l’obra de Shakespeare, el món oníric i l’espiral de la set de poder, la culpa i la paranoia. Un muntatge molt potent i atractiu amb un repartiment espectacular.
Una banda sonora basada en un violí va marcant el pas dels personatges amb les seves notes i melodies, al mateix temps que les veus dels intèrprets van cantant les composicions musicals especialment creades per crear una atmosfera tensa i angoixant a mesura que avança la trama.
L’escenografia senzilla i modulada es transforma en espais senzills que fan de marc blanc per a la pintura dels personatges. El repartiment és el responsable d’anar muntant els espais d’expressió dels seus personatges. Vuit actors i actrius que comparteixen escenari gairebé durant tota la producció, moltes vegades apinyats i en grup per mostrar la intensitat del relat, d’altres vegades separats per donar veu a la solitud del poder i la desesperació.
Els intèrprets mostren una capacitat prodigiosa per moure’s i expressar amb el seu cos les paraules que surten per la seva boca i convocar, així, tot el potencial de la traducció que fa Sadurní Vergés del text del Bard. Les bruixes xiuxiuegen els textos d’alguns personatges paral·lelament en la llengua original, provocant un eco constant que trasllada al món màgic i oníric on pertanyen.
Especial menció per al disseny de vestuari de Josep Abril, el color negre i gris fosc és el to general de la posada en escena que queda trencat pels vermells vius i intensos que vesteixen Macbeth i Lady Macbeth, el color que els devora per dins, i que es veu per fora, per la sang vessada amb les seves accions. Els models utilitzats per a cada tipus de personatge i els adornaments capil·lars, que denoten els estaments als quals pertanyen dins del poder, creen un univers propi, elegant i amb molta potència.
Poc més de dues hores de lluites pel poder i de gestió de la culpabilitat des d’un punt de vista que impacta i a vegades aconsegueix el que pretén, atabalar al públic, perquè senti la pressió que colpeja als personatges.
És d’agrair que es busquin noves formes per a textos increïblement actuals, per fer-los assequibles i atractius per a tot tipus de públic.
