Aquesta obra suposa el retorn als escenaris de l’actriu Rosa Novell després d’haver superat una greu malaltia que l’ha va deixar sense visió. Com sempre, és un plaer veure-la actuar, però a més, en aquesta ocasió, ens ofereix una lliçó de coratge i superació personal digne d’admirar.
D’altra banda, podríem dir que ens trobem davant d’una obra que no és fácil de presenciar per a l’espectador. Llargues reflexions al voltant de l’autèntic significat de l’amistat, de la fidelitat i fins i tot de la cultura, entre d’altres conceptes, es fan difícils de digerir mentre s’està assegut a la butaca, tot i que no deixen de resultar-nos estimulants. De fet, el director ho sap i, en nombroses ocasions, sembla com si es disculpés per això, dient-ho en boca dels actors al llarg de la funció. Potser, el problema està en l’adaptació teatral de Christopher Hampton de la novel·la de Sándor Márai, ja que no és fàcil traslladar a escena llargues reflexions sense que sembli que aquestes són llargs monòlegs.
L’interessant posada en escena ajuda a trencar la monotonia de les llargues intervencions esmentades i ens ofereix la possibilitat de presenciar el procés de preparació i de realització d’una obra, despullant així el muntatge i alleugerant-lo una mica. Tot i això, la fusió entre posada en escena i el propi text, en ocasions, resulta una mica desconcertant, però s’agraeix i, com a mínim, esdevé curiosa. Per últim, cal destacar les interpretacions de tots tres actors, les quals resulten en tot moment convincents i encertades, a l’igual que també ho és el suggerent i funcional disseny d’il·luminació, que acaba per convertir-se gairebé en un quart personatge de la funció.