Llargues reflexions contingudes en el temps

Aquesta obra suposa el retorn als escenaris de l’actriu Rosa Novell després d’haver superat una greu malaltia que l’ha va deixar sense visió. Com sempre, és un plaer veure-la actuar, però a més, en aquesta ocasió, ens ofereix una lliçó de coratge i superació personal digne d’admirar.

D’altra banda, podríem dir que ens trobem davant d’una obra que no és fácil de presenciar per a l’espectador. Llargues reflexions al voltant de l’autèntic significat de l’amistat, de la fidelitat i fins i tot de la cultura, entre d’altres conceptes, es fan difícils de digerir mentre s’està assegut a la butaca, tot i que no deixen de resultar-nos estimulants. De fet, el director ho sap i, en nombroses ocasions, sembla com si es disculpés per això, dient-ho en boca dels actors al llarg de la funció. Potser, el problema està en l’adaptació teatral de Christopher Hampton de la novel·la de Sándor Márai, ja que no és fàcil traslladar a escena llargues reflexions sense que sembli que aquestes són llargs monòlegs.

L’interessant posada en escena ajuda a trencar la monotonia de les llargues intervencions esmentades i ens ofereix la possibilitat de presenciar el procés de preparació i de realització d’una obra, despullant així el muntatge i alleugerant-lo una mica. Tot i això, la fusió entre posada en escena i el propi text, en ocasions, resulta una mica desconcertant, però s’agraeix i, com a mínim, esdevé curiosa. Per últim, cal destacar les interpretacions de tots tres actors, les quals resulten en tot moment convincents i encertades, a l’igual que també ho és el suggerent i funcional disseny d’il·luminació, que acaba per convertir-se gairebé en un quart personatge de la funció.