Julio Manrique dirigeix aquesta increïble comèdia amb apunts dramàtics de Mike Bartlett; un intel·ligent i divertit retrat de l’idealisme de joventut i l’esdevenir de la societat capitalista actual a través de la història d’una família al llarg de 40 anys.
Aquest retrat generacional ple d’ironia i sarcasme arrenca amb un record nostàlgic de l’època hippie dels seixanta, quan Laia Marull i David Selvas es coneixen sent uns adolescents idealistes. Quan arribem als 90, aquesta parella que ha tingut dos fills estan ja esgotats de treballar per assolir el somni neoliberal de viure en un adossat i quan finalment som al 2011, són els seus fills disfuncionals, interpretats per Clara de Ramon i Marc Bosch, els que prenen protagonisme per a retreure als seus pares les falses promeses en les quals els han educat. Cap de les generacions queda lliure de retrets i qualsevol espectador podrà veure’s reflectit en uns o altres.
Representar aquest pas del temps sobre l’escenari no és senzill, però l’aconsegueixen amb nota. No només per la caracterització i el vestuari, sinó per unes interpretacions excel·lents que són capaces de mostrar el canvi actitudinal dels personatges al llarg del temps. Així, viatgem des de l’idealisme de finals dels 60 amb el so de The Beatles, a l’explosió neoliberal dels 90 a ritme de The Verve per a acabar en el cinisme més desesperançat del 2011 amb Amy Winehouse. A més, les transicions entre actes se serveixen d’unes projeccions sobre una malla translúcida que difumina l’escena en els primers dos actes per a desaparèixer en l’últim.
Al final de l’obra, quan tornem a escoltar “All you need is love” de The Beatles, el tema ha estat totalment resignificat. Ja no és un missatge tendre i optimista, sinó un punyal cínic per a una generació que no pot permetre’s ni pagar un lloguer. Els nostres pares pensaven que anaven a canviar el món, i l’única cosa que van fer va ser comprar-lo.