Cada cop que veig en algun reportatge que es pregunta als adolescents sobre Franco i aquests no el coneixen, o bé el confonen amb algun polític actual, m’entra un cert malestar. Qui no coneix el seu passat històric corre el risc de que, tard o d’hora, el torni a repetir. En aquest exercici teatral o experiment escènic, depèn de com es miri, es parteix precisament d’una premissa similar. S’agafa un grup d’actors joves i se’ls empeny a bussejar en la memòria històrica de la Guerra Civil espanyola. El resultat és estrany, a estones, però quasi sempre fascinant i encertat. I és que a dalt de l’escenari tenim una sèrie de reflexions que no ens fem sovint, i que mereixen tota la nostra atenció.
L’espectacle parteix de tres premisses impossibles: Franco està enterrat darrera d’una paret de l’Institut del Teatre; les restes de Lorca descansen al Poble-sec; existeix una fossa comuna on es preserva als morts de la guerra -separats per bàndols- fins que se’ls torni a necessitar… Són premisses absurdes, però amb cadascuna d’elles anem descobrint dades que desconeixíem o fent-nos preguntes que potser no ens havíem plantejat mai. Els set actors es deixen la pell en una sèrie de performances que es prenen molt seriosament. No estem davant d’un exercici teatral capriciós, sinó d’un exercici valent i compromès. Hi ha moments potser una mica massa críptics i escenes a les que els hi caldria alguna explicació més, però el conjunt funciona i deixa l’empremta que pretén, cosa que no és sempre fàcil d’aconseguir.
