La tercera onada va ser un experiment real que va dur a terme el professor d’història Ron Jones en un institut de secundària de California al 1967. L’objectiu era demostrar que les societats lliures i obertes també són susceptibles de caure en la temptació de moviments autoritaris i dictatorials. A diferència de les adaptacions literàries i cinematogràfiques que s’han fet anteriorment, Ignació García May i Marc Montserrat Drukker, autor i director de l’espectacle respectivament, han decidit mostrar els fets de la manera més fidel possible, sense necessitat d’assolir cap clímax tràgic ni derivar la trama cap al thriller, conscients de que la realitat en sí ja és prou esfereïdora. Recolzats sobre un magnífic planter de joves actors i actrius, l’obra està excel·lentment dirigida, té un bon ritme i una gran precisió coreogràfica i narrativa. A més, els personatges estan perfectament definits en quant als seus rols dins la classe amb l’ajuda d’un vestuari que recrea perfectament l’època. No obstant, la interpretació d’Eduard Farelo, ferma i molt tècnica, és, per moments, una mica excessiva, en contrast amb la desimboltura i espontaneïtat dels alumnes i, per tant, la relació amb ells no sempre és creïble. En qualsevol cas, la proposta és dinàmica, emocionant i conté molts elements que donen peu a una reflexió posterior. Per aquest motiu, seria interessant que tots els instituts portessin els seus estudiants a veure L’onada, ja que, probablement, els farà pensar molt més que alguns dels clàssics als que sovint els porten.
Enllaç copiat!