Tot el que necessites per anar al teatre

Lluís Pasqual: Medea: Arestes de Medea

Lluís Pasqual: Medea
15/04/2018

És el moment teatral del que portem de temporada. Medea ja és una dona sense marit i sense pàtria, amb el que això suposa a la Grècia del segle V a. de C., visualitza allò que és a punt de fer, l’aberració que ja sap que cometrà. Lluís Pasqual i Emma Vilarasau han decidit escanyar l’instant i allargar-lo fins l’extenuació, i a pesar de tot, durant aquells segons interminables, els espectadors serem Medea, ens remourem incòmodes davant l’horror mentre lluitem per no sentir compassió per l’heroïna d’Eurípides i de Sèneca.

I de Lope i de Carneille i de Calderón, perquè la tragèdia del dramaturg de Salamina no és un tractat psicològico-filosòfic, sinó, precisamnent, una tragèdia. Pasqual no es deixa endur pel rampell passional que també és la tragèdia i atorga tota la importància a la retòrica del text i a l’habilitat persuasiva de Medea, davant del cor (absent en aquest cas), davant Jasó i davant Creont. La superioritat retòrica de Medea respecte dels seus contrincants permet avançar la trama, però també dona la possibilitat l’autor de reflexionar al voltant del paper de la dona en la societat.

D’altra banda, és brillant com la posada en escena i la direcció d’actors aconsegueixen transmetre la tensió entre les dimensions divina i bestial de Medea. Pasqual posa de manifest la seva condició semi-divina, i a la vegada, l’animalitza. Aquesta tensió, tan important al text, és clau a l’hora d’afrontar l’acció determinant de Medea i també a l’hora d’adonar-nos davant la Vilarasau de com de complexe és la comprensió dels seus actes.

Emma Vilarasau s’enfronta a un repte gegantí. Des que entra a l’escenari el ritme és trepidant i la feina consisteix a evitar que decaigui. Una hora sencera de clímax que aconsegueix mantenir a dalt de tot que ens deixa amb la sensació d’haver vist una Medea en la qual s’hi hauran d’emmirallar les que la suceeixin. Una Emma Vilarasau que controla el tempo i conté tota l’ambigüitat de la seva condició (la del personatge), que reacciona amb arrebataments salvatges a la injustícia a què creu que l’han sotmès…

La tragèdia esdevé tragèdia al Lliure perquè Medea és conscient de l’horror i l’absurd de l’existència, i ho és fins a la nàusea. El que fa Pasqual i el seu equip és sotmetre l’espantós a la transformació mitjançant la representació, que és el sublim, allò que ens permet viure.

← Tornar a Lluís Pasqual: Medea