Lluís Pasqual: Medea

12/05/2018

La intimitat d’un monstre

Tot i que es posi èmfasi en altres aspectes més vistosos, aquesta Medea de Lluís Pasqual destaca per ser una versió feta a partir de les obres d’Eurípides i Sèneca. Una versió que ha fet el mateix Pasqual amb l’ajuda d’Albert Conejero, i que ha servit per simplificar el text, per eliminar definitivament el Cor -un dels elements de les tragèdies que pocs directors actuals s’atreveixen a incorporar- i per deixar la història en veu de només tres actors. En aquest sentit, desapareixen diversos personatges i el text del missatger -un dels més bonics del drama- es resumeix i es posa en boca d’una de les víctimes. Canvis aparentment banals però que donen a l’obra un caràcter intimista molt accentuat. Finalment, un té la sensació que, ja posats, tot podria haver quedat en un monòleg. I és que aquesta sembla la intenció de Pasqual, que dóna la sensació d’haver-ho apostat tot a favor d’un sol personatge i una sola actriu, la Medea d’Emma Vilarasau.

El treball de Vilarasau mereix un punt i a part. Es podrà catalogar de sobreactuat, de passat de rosca, però no hi ha dubte que és un treball valent, arriscat i descarnat com n’hi ha pocs, i això sempre és d’agrair en qualsevol actor… almenys des del meu punt de vista. S’equivoqui o no, sigui o no el millor per al resultat final, la veritat és que veure a un actor ja veterà que es llença al buit, que proba terrenys inexplorats i que confia al cent per cent en el director mereix tot el meu respecte. Ja des de l’inici, veiem que serà una interpretació al límit. Això, sens dubte, és bo per a molts fragments de la peça, però també en altres ocasions trobo a faltar el caràcter perillós, sibil·lí i maquiavèl·lic que presenta un dels personatges més controvertits de la història del teatre. Un personatge que per una banda representa la llibertat i l’empoderament de la dona a la Grècia clàssica, però que per l’altra exposa uns fets que costen d’entendre i d’acceptar. Un personatge que en un sentit metafòric funciona molt bé, però que si es pren amb literalitat no és menys monstruós que molts dels infanticides que salten a les portades dels diaris de tant en tant.

Respecte a l’espai escènic (buit i fosc, però il·luminat per projeccions) només podem dir que resulta encertat i que dóna la majestuositat que requereix la tragèdia. Potser xoca amb el caràcter intimista que comentàvem abans, però un no pot deixar de commoure’s amb els efectes d’il·luminació, de so i d’aigua que envaeixen l’escenari. Uns recursos que Pasqual sembla haver agafat de muntatges internacionals que han passat amb anterioritat pel Teatre Lliure, i és que veient la funció no deixava de pensar en La força oculta que ens va deixar atrapats a la butaca ja fa un parell de Grecs.


Tot el que necessites per anar al teatre

Lluís Pasqual: Medea

Lluís Pasqual: Medea

Emma Vilarasau és Medea, una reina, una estrangera, tal vegada una bruixa. El destí la converteix en desarrelada i ella opta per desencadenar la tragèdia. Un clàssic tan convuls com el nostre present.

Fotos

Lluís Pasqual: MedeaLluís Pasqual: MedeaLluís Pasqual: MedeaLluís Pasqual: Medea

Valoració col·laboradors


Valoració espectadors

  • 12345

    Victòria Oliveros Layola

    Quasi un monòleg que ens apropa a una dona dominada de principi a fi per la ira, incapaç d’acceptar, reclamant el que creu que són els seus drets com a dona i els dels seus fills com a nens. La posada en escena és brutal, espectacular i immillorable amb moments espectaculars que ens deixen clavats a la butaca. A l’altra banda de la balança, una Emma Vilarasau que des que entra a l’escenari imprimeix un ritme trepidant al seu personatgencara si be, al meu entendre, ha estat sobreactuada en forçes moments doncs per demostrar l’odi i la ràbia no cal cridar i plorar durant tota la representació. No serà una de les millors propostes de la meva llista de preferències. Si vols saber-ne més entra a https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2018/05/11/medea/

    11/05/2018

  • 12345

    Marta Turu

    He trigat dies en escriure l’opinió sobre Medea intentant digerir-la poc a poc, esperant trobar-li algun punt ocult en la retrospecció i des de la distància… Sense massa èxit.

    L’escenografia inexistent (la pantalla digital en la que es projecta ocasionalment algun pla marítim és imponent, però forma part més de la tècnica audiovisual que no pas de l’escenografia pròpiament) centra l’absoluta atenció del públic en una actuació que, almenys en el meu cas, no s’arriba a creure. És cert que s’ha de tenir en compte la dificultat que deu comportar realitzar tota una obra de teatre completament xopa com ho fa l’Emma Vilarasau (i no menystinc el seu esforç); visualment queda espectacular, però fins a quin punt cal que s’amari de cap a peus?

    Des del meu punt de vista, el problema és que no dóna treva. Des del primer instant fins a l’últim la seva actuació és dramàtica, duta sempre al límit, sense disminuir d’intensitat en cap moment. No es pot titllar de sobreactuada (suposo que deuen ser requeriments de la direcció), però tant de prec, plors i penúries impedeixen creure’t-ho més enllà de la primera mitja hora.

    El text i l’evolució de l’obra són àgils, i la resta d’actuacions, realment encertades; en un conjunt no es pot catalogar de mala representació. El final és colpidor, però tot i així vaig sortir-ne buida.. I amb la sensació que virant lleugerament l’enfoc de la direcció, les coses podrien haver resultat molt diferents.

    09/05/2018

  • 12345

    maría j gonzález mondaza

    ¿Por qué grita tanto Medea? ¿Por qué se le entiende tan poco? ¿Por qué ese sufrimiento bajo el agua que me hace sufrir más por la actriz que por la protagonista, sus posibles futuros resfriados, sus cuerdas vocales desgañitadas? Y mira que es potente el texto en sí, en fin. Mala suerte.

    02/05/2018

  • 12345

    JOSE GABRIEL DEL VIEJO

    Básicamente creo que estamos delante de uno de los montajes fuertes de la temporada!
    En tan solo una hora consigue emocionar y sorprender al espectador con poco más que el talento de Vilarasau y un poco de agua. Nada más…
    Sin lugar a dudas la Vilarasau se supera. Ya no solo grita (qué siempre nos quejamos de que la pobre solo sabe gritar) sino que emociona, se abre en canal a los espectadores y da el 100% de ella misma. A mí me ha cautivado!!
    El resto de actores está correcto pero con la jefa al frente se quedan en un mero acompañamiento.

    PD: sería genial que se repartiesen chubasqueros para las primeras filas porque he ido a la peluquería para nada! Gracias jajajaj

    21/04/2018

  • 12345

    Hèctor Fibla Ferrà

    Obra per a una actriu superlativa com la Emma Vilarasau. Una tragèdia reduïda al moll de l’ós però mantenint tota la força expressiva.

    16/04/2018

  • 12345

    JOSEP OLIVA SASÉ

    Avui al Lliure he vist aquesta tragèdia grega que dirigeix ​​Lluís Pasqual i que juntament amb Alberto Conejero han fet aquesta versió que barreja textos d’Eurípides i Sèneca. Fugint de la retòrica d’aquests textos clàssics grecs per passar a un llenguatge creïble i pensat per al segle XXI, i on no falten referències a temes tan actuals com poden ser el feminisme, la violència de gènere i fins i tot el fet de sentir-se estranger, ens parla de Medea, aquesta dona que en sentir-se repudiada pel seu marit Jasó, i en un atac de gelosia mata els seus propis fills. L’obra té un suport audiovisual i una banda sonora en la qual destaca El lament de Dido de Dido i Enees de Purcell així com fragments de Radiohead, Metallica i Queen. L’escenografia diàfana i buida però amb uns efectes d’aigua i llums espectaculars. Pel que fa a la interpretació Emma Vilarasau en una obra que sembla pensada per a ella, m’ha semblat sublim, crida si però el personatge ho requereix i no cau en cap moment en la sobreactuació, més si tenim en compte en les condicions que ho fa amb la roba amarada d’aigua tota la representació. La resta d’actors correctes però tenen molt poca participació. Llarguíssims aplaudiments merescuts. Un imprescindible.

    13/04/2018

Articles relacionats