Tot i que es posi èmfasi en altres aspectes més vistosos, aquesta Medea de Lluís Pasqual destaca per ser una versió feta a partir de les obres d’Eurípides i Sèneca. Una versió que ha fet el mateix Pasqual amb l’ajuda d’Albert Conejero, i que ha servit per simplificar el text, per eliminar definitivament el Cor -un dels elements de les tragèdies que pocs directors actuals s’atreveixen a incorporar- i per deixar la història en veu de només tres actors. En aquest sentit, desapareixen diversos personatges i el text del missatger -un dels més bonics del drama- es resumeix i es posa en boca d’una de les víctimes. Canvis aparentment banals però que donen a l’obra un caràcter intimista molt accentuat. Finalment, un té la sensació que, ja posats, tot podria haver quedat en un monòleg. I és que aquesta sembla la intenció de Pasqual, que dóna la sensació d’haver-ho apostat tot a favor d’un sol personatge i una sola actriu, la Medea d’Emma Vilarasau.
El treball de Vilarasau mereix un punt i a part. Es podrà catalogar de sobreactuat, de passat de rosca, però no hi ha dubte que és un treball valent, arriscat i descarnat com n’hi ha pocs, i això sempre és d’agrair en qualsevol actor… almenys des del meu punt de vista. S’equivoqui o no, sigui o no el millor per al resultat final, la veritat és que veure a un actor ja veterà que es llença al buit, que proba terrenys inexplorats i que confia al cent per cent en el director mereix tot el meu respecte. Ja des de l’inici, veiem que serà una interpretació al límit. Això, sens dubte, és bo per a molts fragments de la peça, però també en altres ocasions trobo a faltar el caràcter perillós, sibil·lí i maquiavèl·lic que presenta un dels personatges més controvertits de la història del teatre. Un personatge que per una banda representa la llibertat i l’empoderament de la dona a la Grècia clàssica, però que per l’altra exposa uns fets que costen d’entendre i d’acceptar. Un personatge que en un sentit metafòric funciona molt bé, però que si es pren amb literalitat no és menys monstruós que molts dels infanticides que salten a les portades dels diaris de tant en tant.
Respecte a l’espai escènic (buit i fosc, però il·luminat per projeccions) només podem dir que resulta encertat i que dóna la majestuositat que requereix la tragèdia. Potser xoca amb el caràcter intimista que comentàvem abans, però un no pot deixar de commoure’s amb els efectes d’il·luminació, de so i d’aigua que envaeixen l’escenari. Uns recursos que Pasqual sembla haver agafat de muntatges internacionals que han passat amb anterioritat pel Teatre Lliure, i és que veient la funció no deixava de pensar en La força oculta que ens va deixar atrapats a la butaca ja fa un parell de Grecs.