Suposo que per alguns girs de l’argument i per la ferma voluntat de la protagonista, mentre veia Llegat em venia al cap aquell Testament que Josep Maria Benet i Jornet va escriure ja fa més de 25 anys. Però a part d’alguns punts de contacte, les dues obres no poden ser més diferents en les intencions, en el to i sobretot en la forma. Si Testament tenia un llenguatge i una estructura sòlidament teatrals (tot i que al final arribés al cinema amb la versió de Ventura Pons), Llegat té un format purament cinematogràfic. A estones sembla que s’ha adaptat al teatre el guió del que havia de ser una pel·lícula… Potser m’equivoco, però el continu canvi d’escenes, de paisatges i de situacions així ens ho recorda. I és que en aquesta obra pujareu en una furgoneta (de fet, estem davant d’una road movie de manual), visitareu diversos llocs d’Espanya (La Alhambra inclosa), muntareu al Dragon Khan i acabareu al costat del mar.
Tot i el ritme frenètic, puntejat per una banda sonora també molt cinematogràfica, Llegat és una obra intimista a estones, i fins i tot més contemplativa o nostàlgica del que un pot arribar a imaginar. La relació entre la mare i el fill, solapada per la poc creïble relació del fill amb un amant esporàdic, omple la part més important del relat i es guanya els moments més emotius de tot l’espectacle. Sé que la peça té girs o situacions una mica forçades, i que fins i tot els anglicismes o castellanismes que pretenen donar més naturalitat als diàlegs no ho aconsegueixen, però sigui com sigui tot plegat desprèn màgia i aconsegueix que el públic s’identifiqui de seguida amb algun dels personatges o en situacions molt concretes.
Àngels Gonyalons torna a demostrar que segueix en plena forma i que ja no hi ha paper que se li resisteixi. I no cal que sigui en un musical, perquè aquesta temporada ha demostrat a The party o a la que ara ens ocupa que té força, experiència i una gran versatilitat. L’acompanya, amb igual energia, l’actor Pau Oliver, vist a L’alegria que passa, POE el cabaret macabre, Purificats o Swimming Pool, entre d’altres. Tanca el repartiment un altre actor de musicals, Marc Pociello. I és que aquesta és una obra de text, concretament una comèdia amarga, però amb una pulsació molt musicalera. Tenim una play list de les que et fa venir ganes de ballar encara que no vulguis, un número amb patins, una cançó que actua de leit motiv, etc… Una festa completa, que val la pena viure.