Des dels inicis de la literatura de ciència ficció, els avanços tecnològics han estat el centre temàtic ideal per l’especulació i desenvolupament del gènere, algunes vegades des d’una mirada fantasiosa, d’altres (la majoria) des de la desconfiança. L’inframón és una distopia truculenta que descriu una societat on gairebé tothom passa més temps al món virtual que a la vida real, molts d’ells delectant-se en perversions repugnants com la pederàstia. Amb els dilemes ètics i legals que Internet ha creat com a rerefons, la proposta construeix un escenari portat al límit molt captivador, a mig camí entre el thriller policial, el drama futurista i l’assaig filosòfic. Freda, complexa i, sobretot, sòrdida, l’obra resulta molt intrigant i sorprenent, fent servir uns efectes d’il·luminació molt suggerents i un esplèndid desplegament audiovisual. La història és tan magnètica com també ho són les interpretacions. Impressiona, en aquest sentit, veure a una actriu infantil actuant en un context fictici tan tèrbol i sinistre, malgrat que, aquesta decisió, denota gran valentia per part del director. El problema de l’espectacle, en realitat, és l’excés de reflexions i debat intel·lectual encaixat en la boca dels personatges. Si bé resulta molt interessant el contingut d’allò que diuen, no acaba de funcionar com a diàlegs versemblants i fluïts, i es fa, per moments, massa feixuc. D’altra banda, la trama se la juga massa amb el gir d’un dels personatges que resulta una mica forçat i això dilueix lleugerament la contundència de la seva conclusió. En qualsevol cas, deixant a part aquestes consideracions, es tracta d’un muntatge ple d’idees molt potents que impacten, fan reflexionar i donen valor i vigència al debat que es planteja.
Enllaç copiat!