Considerat el pare de la comèdia italiana, Carlo Goldoni representa un important impàs teatral entre la dominant Commedia dell’Arte del moment i una dramatúrgia més contemporània on els personatges contenen noves arestes i trets més transcendents que els seus estereotips populars anteriors. En aquest sentit, L’hostalera és l’exemple paradigmàtic d’aquesta modernitat, on trobem un cert feminisme, una psicologia més realista i un regust agredolç que dóna peu a la reflexió. Sense renunciar a aquests elements, la posada en escena de Pau Carrió decideix potenciar una estètica exquisida inspirada en la Itàlia dels anys seixanta de les pel·lícules de Fellini. El seu bon ritme, un to tan hilarant com mesurat i un repartiment entregat a la diversió fan que el muntatge sigui una autèntica delícia. Resulta difícil no sucumbir als encants d’un espectacle tan fresc i entretingut quan, a més, té música en directe i et donen de sopar un plat de pasta. La lluita dialèctica entre una Laura Aubert i uns David Verdaguer i Javier Beltrán en estat de gràcia, sumat a secundaris de luxe com el sempre carismàtic Marc Rodríguez, aconsegueixen que el conjunt brilli sense quedar llastrat per una aposta, aparentment, molt entregada a l’estètica. Si bé el toc d’amargor de Goldoni queda una mica diluït, aquest fet no té gaire importància davant la llum i la força encisadora d’aquesta versió que a qualsevol espectador li semblarà irresistible.
Enllaç copiat!