Claudia Cedó s’inspira en la ciència per parlar subtilment a través de metàfores. Així ho va fer amb l’aclamada Tortugues, la desacceleració de les partícules, comèdia en la que un jove i tímid admirador dels quelonis clamava per un món menys accelerat. En aquesta ocasió, l’autora d’Un home sense veu s’interna en la ment d’un noi autista i ens dibuixa com són els seus intents fallits de comunicar-se amb la resta d’humanitat. Per a fer-ho, Cedó dóna literalitat a l’expressió “estar a la lluna”…
Segueix llegint la crítica aquí…