La bella simplicitat de la vida

Les coses excepcionals

Les coses excepcionals
15/01/2019

Hi ha temes que són molt delicats d’abordar al teatre i, al mateix temps, molt necessari que surtin del tabú i agafin, a poc a poc, cada vegada més visibilitat. El risc que es corre a l’hora de tractar sobre un escenari problemàtiques com el suïcidi o les malalties mentals és caure en el sentimentalisme forçat, el morbo, el melodrama barat o, al contrari, en la ingenuïtat dels lemes d’autoajuda de tassa d’esmorzar. Però Les coses excepcionals aconsegueix esquivar hàbilment aquests paranys i presentar una història dura, complicada i fosca amb senzillesa i un esperit positiu i esperançador que és gairebé una proesa. I això és possible gràcies al fet que ho fa des de la perspectiva d’un nen, interpretat amb una brutal honestedat per Pau Roca. Un nen que ja és adult però que ens explica tot el camí que ha fet per arribar a ser-ho a través de la seva inacabable llista de les coses que fan que la vida valgui la pena. El text pot enganyar per la seva naturalitat però, realment, és molt profund, poderós i la part més valuosa del muntatge. En canvi, les diferents interaccions amb el públic funcionen a mitges. Segurament, això dependrà de cada funció però, tot i la predisposició de la majoria d’espectadors, el joc trenca una mica el ritme i té alguna cosa d’artifici que no acaba d’encaixar amb la fluïdesa de la resta del conjunt. En qualsevol cas, la proposta commou i ens fa sortir reflexionant de la sala, amb una certa nostàlgia i pensant en les nostres famílies i les coses que més ens agraden o estimem del món. Això no només és molt bonic sinó també poc habitual i molt difícil d’aconseguir.

← Tornar a Les coses excepcionals

Enllaç copiat!