A vegades, el que més sacseja no és un crit, sinó una conversa que es resisteix a ser educada. Les bàrbares arrenca amb aquest pols: tres amigues es troben en un hotel, lluny de la rutina, i el que sembla una estada discreta per “posar ordre” a uns records es converteix, de seguida, en una topada amb tot allò que havien anat deixant sota la catifa. La Bàrbara, més jove i absent, és el centre invisible que ho activa tot.
La situació és aparentment simple. Tres dones —amigues des de fa molt— queden en un hotel, lluny del soroll quotidià, sis mesos després de la mort de la Bàrbara, una dona més jove que, en el seu moment, va entrar a les seves vides i hi va deixar marca. No és un retrobament per recordar-la en el sentit amable del terme. És més aviat una cita amb el passat: amb el paper que cadascuna va jugar, amb el que van donar i el que van perdre, amb el que semblava ajuda, amb el que es va disfressar d’afecte. I és aquí on l’obra es torna suggeridora: la Bàrbara, tot i no ser-hi, ocupa l’espai com una pregunta oberta.
La dramatúrgia de Lucía Carballal té una virtut que no és gens habitual: la tensió parteix de l’elasticitat del diàleg, no de la pirueta. El text neix empès per la força del moviment MeToo, i pels seus efectes en totes direccions. S’inspira en l’ambivalència de la dona alliberada, per fi reivindicada per les noves generacions, i de la dona que se sent etiquetada, que veu menystinguda la seva lluita per una feminitat jove que repudia qualsevol signe del passat i que no valora lluites individuals malgrat ser grans batalles. Una confrontació generacional que contraposa ideals, vida i supervivència.
Les converses avancen com ho fa la vida quan hi ha confiança: amb bromes que serveixen per respirar, amb interrupcions que delaten incomoditats, amb frases que semblen petites i després et colpegen perquè t’imagines d’on venen. El text no jutja, exposa. Però elles sí que acaben fent-ho. I, sense necessitat de proclames, posa sobre la taula temes densos, com la diferència d’edat, el poder subtil dins les relacions, la culpa, les renúncies, la manera com una amistat pot ser refugi i, alhora, mirall incòmode, etc.
La direcció de David Selvas proposa un ritme fi, i deixa que el text el marqui. Sap quan cal deixar que el silenci pesi i quan convé tallar-lo amb una rèplica que encén la sala. El resultat té un naturalisme molt cuidat. Res no sembla impostat, però tampoc casual. L’obra respira i apreta alhora, com una conversa que no pots abandonar perquè intueixes que, al final, algú dirà allò que no gosava. A més, el bilingüisme, català i castellà, no és un ornament, sinó un recurs que fa que els vincles sonin reals, com quan una amistat canvia de registre segons el que vol dir o el que vol evitar.
I és que les intèrprets —María Pujalte, Cristina Plazas i Francesca Piñón— sostenen la funció amb una precisió emocionant. La seva química fa creïble una història compartida de molts anys: l’humor còmplice, les punxades que només et permets amb qui et coneix massa, la tendresa que apareix quan ja no queda energia per defensar-se. Cap d’elles busca caure bé; busquen ser honestes. I això, en escena, és molt poderós.
La part tècnica acompanya amb discreció intel·ligent. L’espai escènic, un hotel, funciona com una cambra d’eco: un lloc neutre que, a mesura que avança la peça, es va carregant de significats. La llum modela els canvis interns sense remarcar-los, el so fa que la paraula arribi neta i present, el vestuari defineix caràcters amb detalls que no criden l’atenció però que, quan hi penses, ho expliquen tot. I la música en directe de Berta Gratacós aporta una textura delicada. No subratlla, acompanya; no explica, suggereix. Costa, però, veure-li el sentit als cinc minuts finals, la coreografia forçada que trenca la fluïdesa, el final festiu amb música yeyé espanyola que no quadra amb els personatges, el contingut, les converses o les relacions. Un nyap final que no s’explica però que no amaga el valor intrínsec de l’espectacle.
Les bàrbares no s’acaba quan cau el teló. Deixa qüestions a l’aire que et fan pensar. I aquesta és una de les millors raons per anar al teatre.