El sistema segueix fallant

Les Antonietes: Othello

Les Antonietes: Othello
15/06/2018

Després d’alguns clàssics com Txekhov i Ibsen, l’Oriol Tarrasón ens proposa una adaptació molt personal, d’una de les obres, després de “Hamlet”, que més m’agraden de Shakespeare, “Othello”, la segona gran tragèdia d’aquest dramaturg . I ho fa des de l’essència , des de l’instant precís on comença el conflicte de l’obra, amb un Iago ressentit repetint un i un altre cop: “odio al moro, odio al moro,…”,posant en evidència la seva gelosia, davant el fet de haver sigut Cassio l’escollit per Othello, i no pas ell, per ser l’ascendit. Just en aquest precís moment, Iago dolgut i amb molta fredor, prepara la seva venjança. Mitjançant la manipulació, provocarà en Othello, fins a límits inimaginables, la gelosia i la desconfiança cap a la seva dona Desdèmona. Desconfiança i gelosia, que mica en mica es converteix en menyspreu, ira continguda, ràbia i odi. Othello perd el cap i actua amb violència.

 

Shakespeare al voltant de l’any 1603 ja ens parlava de violència de gènere!!!

Disposem de tractats internacionals, mesures legislatives, informació, sensibilització i programes de prevenció sobre la violència de gènere, i quatre cents anys després seguim igual !!! Les xifres de víctimes mortals que es donen cada any per violència de gènere són esgarrifoses.

En què ens estem equivocant? És la naturalesa de l’home o el món que ens envolta?

 

L’obra ha estat reduïda als cinc personatges principals, tot i que a escena en veurem a tres d’ells . Iago (Arnau Puig) és l’origen de la gelosia, la pròpia gelosia, la venjança i el racisme, Othello (Òscar Intente) la desconfiança, la gelosia i la violència de gènera, i  Desdèmona (Annabel Castan) la submissió, la dona maltractada. Un repartiment de primera, del qual m’agradaria destacar a un magnífic Arnau Puig, que des del meu punt de vista supera de llarg totes les interpretacions que l’he vist fer dalt dels escenaris. La seva interpretació ha estat de deu durant tota la representació. El seu paper, constantment camaleònic, l’ha sabut transmetre en tot moment . En ell hem vist les cares més fosques del seu personatge, com l’enveja, la gelosia, la venjança, la falsedat, la hipocresia, la manipulació, l’odi,…Paper molt difícil d’interpretar, que requereix d’un nivell actoral molt gran, i que l’Arnau ha superat de llarg.

Pel que fa a lAnnabel Castan , amb la seva presència escènica, tant a nivell de moviment (controlant l’espai i el propi cos), com en la interpretació (paraula, gests i expressió), omple l’escenari.

El més irregular, en la interpretació del seu personatge, ha estat l’Òscar Intente, que tot i que és un actor que m’agrada moltíssim en totes les seves interpretacions, en aquesta ocasió m’ha faltat una mica de credibilitat en el seu personatge.

La posada en escena és un altre dels punts a destacar d’aquest espectacle: aparentment un espai bastant despullat per simbolitzar la caiguda d’uns valors i d’uns nivells socials. Un llit amb doble funció (amor i mort). La il·luminació mostra els clarobscurs de l’ànima dels protagonistes. La música aprofundeix en el dramatisme . Desdèmona cantant “The Willow song” com a preàmbul de la seva mort. El vestuari que s’utilitza ens mostra que el text i el missatge de l’obra, malauradament segueixen sent del tot contemporanis.

 

En fi, com diu un dels meus companys “una adaptació curta, però del tot encertada”.

No us la deixeu perdre !!!

****/*****

← Tornar a Les Antonietes: Othello

Enllaç copiat!